A l'Agost... cada dia un conte

Punt de trobada, de reflexió, de converses, etc, sense que tinguin res a veure amb la Botifarra.
plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 29 ago. 2009, 19:57

El Gnom...

Temps era temps en el que vivia un rei molt opulent que tenia tres filles, que havien de sortir cada dia a passejar pel jardí reial. El Rei, que era aficionat a cuidar els més bells arbres, tenia especial predilecció per un en concret, tant era així que tot aquell que gosés agafar-ne un fruit, era objecte d'una maledicció i queia immediatament a 100 braces sota terra.
Quan arribava la tardor, els fruits penjaven de l'arbre, vermells com la sang. I les princeses anaven cada dia veure'ls, amb l'esperança que el vent els fes caure; però mai en queia cap, encara que el vent fes inclinar les branques fins a tocar de terra, com si s'haguessin de trencar en qualsevol moment. Heus ací que un dia la menor de les germanes va voler tastar un fruit i els va dir a les altres:

El nostre pare ens estima massa com per deixar que ens caigui la maledicció a sobre; només ho deu fer amb els estranys.

Va agafar una fruita ben gran, li va clavar una bona mossegada i va exclamar, dirigint-se a les seves germanes:

Oh! Proveu-la! En ma vida mai havia menjat res tant bo!

Les altres van mossegar, una per una, la fruita i, en acabar, les tres es van enfonsar sota terra a l'instant, i mai més ningú en va saber res d'elles.

Al migdia, quan el pare les va cridar per anar a dinar, ningú va poder-les trobar, tot i que varen buscar per tots els racons del palau i del jardí. El Rei, espantat, va fer pregonar per tot el país que qui li tornés les seves tres filles es podria casar amb una d'elles.

Van ser molts joves els que van sortir a buscar-les, ja que tothom apreciava aquelles tres donzelles, que sempre havien estat molt amables i, a més, eren molt belles i intel·ligents. Van sortir també tres germans caçadors els quals, després de caminar durant vuit dies, van arribar a un majestuós palau ple de luxoses estances. En una d'aquestes cambres hi havia una taula parada amb sucosos menjars, tan calents que encara desprenien vapor, tot i que en tot el palau no semblava que hi hagués ningú. Van estar esperant a l'amo del castell durant mig dia, mentre els fastuosos menjars seguien sense refredar-se fins que al final, famolencs, es van asseure a la taula i es van cruspir tot el que hi havia. Aleshores van decidir quedar-se a viure al castell, i van jugar-se a sort a quin d'ells li correspondria quedar-se el primer dia per guardar la casa, i a quins buscar les princeses. Li va tocar guardar el castell al germà gran, així que l'endemà els dos més joves van sortir a cercar les donzelles.

Al migdia va presentar-se al castell un home diminut, que va demanar al caçador gran una llesca de pa. El caçador va tallar una llesca i se la va oferir a aquell homenet, però aquest la va deixar caure a terra i va demanar a l'home que la recollís i se la donés. L'home, servil, es va reclinar i llavors el nan va aprofitar per agafar un pal i donar-li unes quantes garrotades. L'endemà li va tocar el torn de quedar-se a guardar la casa al segon dels germans caçadors, i es va repetir l'escena. Quan, al capvespre van arribar a casa els altres dos, el més gran va li preguntar al que havia fet guardia aquell dia:

Com ha anat?
Doncs molt malament - va dir l'altre, i es van explicar mútuament el que els havia passat; però van acordar no explicar res a germà petit, doncs no l'estimaven i el consideraven un beneit, doncs era un home de molt bona fe.

El tercer dia es va quedar el més petit al castell i, de la mateixa forma que els dies anteriors, es va presentar l'homenet i li va demanar una llesca de pa. Quan el germà petit li va donar, com era ja costum, el va deixar caure i li va demanar que el recollís. Però el noi va replicar:

Com dius? No pots recollir-lo tu mateix? Si tan poca feina vols donar-te per agafar el menjar, potser és que no te'l mereixes! L'homenet va enfadar-se i va insistir per a que el germà petit l'obeís, però l'altre s'hi va negar. El nan va intentar, aleshores, agafar el bastó igualment, però el germà petit hi va arribar abans i va aprofitar per donar-li un parell de garrotades.
Prou! Prou! Deixa'm anar i et diré on són les princeses!

Al sentir això, el noi va deixar-lo i l'homenet va confessar que ell era un gnom, un esperit de la Terra, i que com ell n'hi havia mil més. Li va dir que si el seguia el podria dur fins on eren les filles del Rei. El va dur fins a un pou d'aigua sec i profund, i va confessar que els seus germans li volien mal i que, si volia salvar a les princeses, ho havia de fer ell tot sol. Els seus germans també les voldrien alliberar, però sense haver de patir ni treballar. Per rescatar-les necessitava certs materials: Un cistell, el seu ganivet de caça i una campaneta. Un cop tingués aquests materials, havia de baixar al fons del peu. Allà hi trobaria tres cambres, a cada cambra, una princesa encarregada de cuidar el cap d'un drac que tenia molts caps. I per rescatar-les, havia de tallar tots els caps del drac de les estances de cadascuna de les princeses.

Quan va haver dit tot això, el gnom va desaparèixer. Al capvespre, varen arribar els altres dos germans i li van preguntar com havia passat el dia.

Molt bé - va respondre ell - No he vist ni una ànima, excepte al migdia, quan se'm va presentar un homenet i em va demanar que li donés un tros de pa. Quan li'l vaig donar, el va deixar caure i va demanar que se la recollís. M'hi vaig negar, em va amenaçar i aleshores ens vàrem barallar i el vaig vèncer. Al guanyar-lo, em va dir on eren les tres princeses.

Al sentir això els germans es van enfurismar, empal·lidint i posant-se verds de còlera. Al matí següent els tres germans van anar fins el pou i es van jugar a sorts qui havia de baixar primer. Li va tocar al germà gran baixar primer; va agafar la campaneta i va dir:

Quan la faci sonar, pugeu-me ràpidament

Amb prou feines havia baixat uns metres, va fer sonar la campaneta, amb el que els dos van afanar-se a fer-lo pujar. Amb el segon va passar el mateix i, al final, li va tocar al menor dels tres baixar fins el fons del pou. Va sortir aleshores del cistell, va desembeinar el ganivet i es va acostar a la primera de les portes, i va parar-hi l'orella per escoltar com el drac dormia sorollosament. Va obrir suaument la porta i va veure com una de les princeses estava encarregada d'acaronar un drac de nou caps, que reposaven sobre el seu cap. Va agafar amb totes les forces el seu ganivet i d'un sol cop va tallar els nou caps del drac. Immediatament, la princesa es va posar dempeus i amb un salt el va abraçar i li va donar un fort petó amb tot el seu cor. Aleshores, va treure's una joia d'or que duia al pit i la va donar a aquell valent que l'havia salvat. En aquell moment, va sortir i va anar a la segona de les habitacions, on la segona de les filles del Rei havia estat condemnada a acaronar un drac de set caps. I talment com havia fet amb el primer, d'un sol cop va tallar tots set cap. Finalment va arribar a la tercera habitació, i va alliberar la tercera princesa d'un drac de quatre caps.

Es van trobar tots a l'entrada de les cambres, i les filles del Rei, abraçant al jove caçador, agraint la seva proesa, li preguntaven coses sobre ell i l'omplien d'afalacs. Tot i això el noi no es va distreure i va dur-les fins on era el cistell, i va començar a fer sonar la campana fins que els seus germans van sentir-la, i van començar a treure les princeses, una a una. Quan per fi era el seu torn, el germà va recordar les paraules del gnom sobre el mal que li desitjaven els seus germans, així que va posar una pedra en lloc seu i, efectivament, a l'arribar a mig pou, els germans varen tallar la corda i cistell i pedra van caure al fons.
Creient els dos germans que ja era mort, van decidir dur les tres filles del Rei a palau, però obligant-les a prometre que dirien que havien estat ells els que les havien rescatat. I així, presentant-se davant els Sobirà, van demanar cadascun d'ells la mà d'una de les donzelles.

Mentrestant, el més jove dels germans caçadors vagava per les estances, pensant que la seva seria una mort segura allà mateix quan, de sobte, va veure una flauta penjada d'una paret i es va preguntar:

Per què estarà aquí? Qui pot sentir-se content com per tocar la flauta en un lloc així?

I, mirant els caps dels dracs, es va dir: - Vosaltres tampoc no em serviu per a res - i així, passejant amunt i avall rumiant com sortir d'allà, tanta estona que el paviment va quedar llis. Cansat al final de tant rumiar, va despenjar la flauta de la paret i va començar a tocar una melodia, i heus ací que de cop van presentar-se un nombre incomptable de gnoms, i a cada nota n'arribaven més, fins que les estances van quedar completament plenes de gnoms. Li van preguntar què desitjava, i ell va respondre fermament que només volia tornar a la superfície. Aleshores el van agafar pels cabells i el van pujar fins a terra. Ja allà, el noi va córrer cap a palau, on estaven ja preparant l'enllaç dels seus germans amb les princeses i va arribar a la sala on el Rei els havia reunit a tots. A l'obrir les portes, les princeses van caure desmaiades a l'instant i el Rei, tement que alguna cosa dolenta els hauria fet aquell vailet, va ordenar que el tanquessin a les masmorres.

Al recuperar el sentit les germanes, van demanar pel noi. Quan el Rei va preguntar per la insistència de les filles per veure'l i la seva reacció, les donzelles van contestar que no podien revelar-ho per una promesa que havien fet. Aleshores el Rei va demanar que ho expliquessin a la xemeneia mentre ell sortia a fora i parava l'orella a la porta. I així va poder sentir tota la història.

Enfurismat, va enviar a la forca els dos germans mentiders, i va concedir la mà d'una de les seves filles al vailet.


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 31 ago. 2009, 14:32

La Mort Enganyada.....

Vet aquí que una vegada hi havia un pobre que després d'estar demanant caritat tot el dia només havia recollit un xavo. Al vespre se li va presentar Nostre Senyor vestit de captaire i li va dir que si li volia fer caritat. El pobre se'n va compadir i li va donar l'únic xavo que tenia. Nostre Senyor, agraït, li va dir:

-Jo et faig metge. Tu curaràs la gent sense entendre de remeis. Quan vagis a visitar un malalt, si no veus la Mort, és que no s'ha de morir, i ja li pots receptar el que vulguis, que es posarà bé. En canvi, si s'ha de morir veuràs la Mort al capçal del llit amb la mà estesa, ensenyant-te tants dits com dies trigarà el malalt a morir.
El pobre es va posar a fer de metge i va agafar una gran fama. Sempre endevinava si els malalts es curarien o no, sense equivocar-se mai, i, quan no s'havien de curar, endevinava els dies que encara viurien. La seva fama va fer que fins i tot el rei el cridés alguna vegada i tenia tants diners que no podia ni comptar-los.

Al cap de molts anys va arribar la seva hora i la mort el va anar a buscar. Llavors, ell li va dir:

-Escolta, et voldria demanar un favor.

-Quin? va preguntar la Mort.

De fet, s'havien trobat tantes i tantes vegades al capçal del llit dels malalts que anaven a morir, que s'havien fet bons amics.

-Que t'esperis vuit dies més a emportar-te'm. He tingut tanta feina, he hagut de veure tants malalts, que no he pogut gastar-me els diners que he fet després de viure en la misèria molts anys. Només et demano vuit dies, una setmana més, per tastar tota mena de plaers i fer disbauxes.

La Mort va trobar raonable la seva demanda i hi va accedir.

Però el pobre, en lloc de donar-se a la bona vida com li havia dit a la Mort, es va fer fer pels millors fusters que va trobar una habitació tota de fusta, completament hermètica, i s'hi va tancar amb l'esperança que la Mort no hi pogués entrar i d'aquesta manera burlar-la. Però un dels fusters, en un descuit, va deixar una petita escletxa sense tapar i per allí va passar la Mort.

- Et volies escapar de mi, oi, trapella? - li va dir la Mort una mica ofesa.

- Sí, la veirtat - va confessar ell, pesarós - Però ja he vist que és impossible; per això et suplico que em donis tres dies, només tres dies, per poder gaudir de la bona vida. T'asseguro que aquesta vegada no els esmerçaré en tasques inútils. Fes-ho per la nostra vella amistat.

I la Mort, que malgrat la seva mala cara, en el fons és una bonifàcia, va accedir a donar-li tres dies més de vida.

Durant aquests tres dies el pobre va estar pensant com se'n podia sortir del tràngol i, finalment, li va semblar que havia trobat una manera. Quan passat el termini, la Mort se li va presentar, li va dir:

- He sentit a dir i, fins i tot jo mateix ho vaig poder comprovar l'altre dia, que tens la facultat d'aprimar-te i eixamplar-te per poder passar per les esquerdes, els forats dels panys i per sota de les portes, i m'agradair veure com ho fas. Et veuries capaç de posar-te dins d'aquesta carbassa de vi que hi ha damunt la taula?

- No hi ha cap problema - va dir la Mort, que a més de bonifàcia és una mica curta i no va adonar-se de que allò era un parany.

I en un instant es va aprimar, aprimar, fins a fer-se gairebé com un fil de cotó, i va entrar a dins de la carbasseta. Aleshores el pobre es vatreure un tap de suro de la butxaca i la va tapar ben tapada.

- Ho sento, amiga Mort, però no tenia gens de ganes d'acompanyar-te cap als teus dominis.

El pobre va amagar la carbasseta en un racó perdut de les golfes i es va dediar a viure com no ho havia fet fins llavors.

I van passar molt i molts anys que ningú no es moria. Hi havia pestes, guerres, fams i terratrèmols i totes les desgràcies que us vulgueu imaginar, però la gent no es moria. S'aprimaven, s'esllanguien, es convertien en veritables calaberes o s'omplien de nafres, però no es morien. Ningú se sabia avenir del que passava i tots els savis envellien intentat trobar-hi una explicació. Envellien, però no es morien.

Un dia uns quants nois van pujar a les folges de casa del pobre i van trobar aquella carbasseta on hi havia tancada la Mort. Pensant que era una pilota del temps antic, van començar a passar-se-la de l'un a l'altre, fent gresca. La Mort anava d'un cantó a l'altra i va acabar marejant-se com una sopa. "Si alguna vegada arribo a sortir d'aquí dins ja me les pagareu totes plegades". La pilota de les mans va passar als peus i puntada per aquí, puntada per allà, va anar a estavellar-se contra la paret. La carbasseta, resseca pels anys, es va esberlar i la Mort va sortir d'allí dins feta una veritable fúria. D'un cop de dalla va segar el cap a totes les criatures i es va llençar escales avall per anar a trobar el que tan astutament l'havia enganyada. Quan el pobre la va veure, va saber que ja no tenia res a fer i es va resignar a morir. I des d'aleshores que tothom es torna a morir quan li arriba l'hora.


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!

I com s'acaba l'Agost... serà fins la propera, ha estat un plaer......


Torna a “Varietats”

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 20 visitants

cron