Començarem donant les gràcies, una vegada més, al Carles per concedir-me l’oportunitat d’utilitzar aquest fòrum en interès propi. Espero, almenys, que hagi encertat la secció.
Tal i com ja vaig apuntar quasi bé un any enrere, intento donar forma a un escrit relacionat amb l’apassionant joc de la botifarra i és per això que imploro l’ajuda d’algun pietós i desinteressat (bé, algun dinar sí que cauria) filòleg català que tingui bons coneixements de botifarra.
De bon començament, creia que no seria necessari cercar-ne cap ja que, afortunadament, tinc el privilegi de compartir amistat amb un contrastat professional, però fou ell mateix qui, demanant una segona opinió i argumentant una manca de coneixements suficients sobre la matèria a tractar, em va empènyer a realitzar aquesta crida.
Àrdua i complicada missió, els filòlegs no abunden, i que sàpiguen jugar a la botifarra i es perdin per aquí, encara menys, és per això que espero que algú es faci i/o en faci ressò de la meva pregària, encara que, possiblement, sigui un càntic al bell mig del desert.
Benvolgut i ben trobat qualsevol oasi, per escarransit i insignificant que, en aparença, ens pugui semblar.
FILÒLEG BOTIFARRAIRE
-
Visitant
Benvolgut Companys,
Demanes l'ajuda d'algun filòleg que entengui del joc de la botifarra, però no dius la raó per la qual el necessites. Si tenies algun bri d'esperança que jo ho fos, sento decepcionar-te, o sigui que no et puc pas ajudar.
De bon principi de m'acudeixen dues raons per les quals necessitis de la seva ajuda:
1) Per tal de corregir l'ortografia, la sintaxi, la coherència, l'estil, etc. del teu escrit, cosa que et farà contractar un professional ja que la feina és àrdua, o bé te'l proporcionarà l'editorial interessada en la publicació del teu llibre. Tothom s'ha de guanyar la vida i talment com al fuster se li paguen les portes, al filòleg se li han de pagar els seus serveis!
2) En el cas que necessitis el filòleg per a donar correcció o no de l'argot típic de la botifarra, jo no m'hi escarrassaria gaire. De la mateixa manera que les varietats lingüístiques del català permeten dir xai a les comarques orientals i corder a les occidentals, l'argot del nostre joc és prou variat arreu de les terres on es practica. Per tant, tindràs diferents opcions, totes elles correctíssimes, segons la geografia botifarrística.
Un consell, qualsevol dubte que tinguis, usa aquests fòrums especificant clarament allò que vols. De ben segur que hi haurà gent que t'ajudarà i encoratjarà.
Ànims i endavant!
josep (rimbombante)
Demanes l'ajuda d'algun filòleg que entengui del joc de la botifarra, però no dius la raó per la qual el necessites. Si tenies algun bri d'esperança que jo ho fos, sento decepcionar-te, o sigui que no et puc pas ajudar.
De bon principi de m'acudeixen dues raons per les quals necessitis de la seva ajuda:
1) Per tal de corregir l'ortografia, la sintaxi, la coherència, l'estil, etc. del teu escrit, cosa que et farà contractar un professional ja que la feina és àrdua, o bé te'l proporcionarà l'editorial interessada en la publicació del teu llibre. Tothom s'ha de guanyar la vida i talment com al fuster se li paguen les portes, al filòleg se li han de pagar els seus serveis!
2) En el cas que necessitis el filòleg per a donar correcció o no de l'argot típic de la botifarra, jo no m'hi escarrassaria gaire. De la mateixa manera que les varietats lingüístiques del català permeten dir xai a les comarques orientals i corder a les occidentals, l'argot del nostre joc és prou variat arreu de les terres on es practica. Per tant, tindràs diferents opcions, totes elles correctíssimes, segons la geografia botifarrística.
Un consell, qualsevol dubte que tinguis, usa aquests fòrums especificant clarament allò que vols. De ben segur que hi haurà gent que t'ajudarà i encoratjarà.
Ànims i endavant!
josep (rimbombante)
Bon dia a tothom i, especialment, a l’apreciat Josep ...
En primer lloc, et dono les gràcies per la teva aportació i participació i encoratjo a qualsevol altre navegant per tal que, com en rimbombante, hi digui la seva.
Massa raó que tens en la majoria de coses que exposes aquí, així que, si em permeteu, intentaré posar-hi una mica de llum.
Respecte a la manca d’informació, penso que en aquesta mateixa pàgina hi ha enllaços, que permeten accedir a tots els missatges escrits i “editats” pels diferents usuaris de la mateixa. Aquest que estic elaborant ara mateix hauria de ser el tercer, per la qual cosa, no hauria de ser gaire difícil seguir-los. De totes maneres, sí que és veritat que, així com ho faig ara, potser també ho hagués pogut o hagut de fer notar al seu temps, però no em volia repetir.
La meva intenció, és fer un escrit (no sé si amb la pretensió d’arribar a ser un llibre), amb el principal, però no únic, objectiu d’assolir o aconseguir una mica de finançament pel butinet. No cal dir que butinet, amb en Carles al capdavant, ha fet més per aquest extraordinari “joc”, que qualsevol altre mortal, per la qual cosa, almenys un servidor, n’estarà eternament agraït.
Dic que tinc la intenció perquè, evidentment, en Carles pot vetar de soca arrel aquesta proposta o iniciativa, pels motius que siguin i cregui convenients. Al cap i la fi a qui ha de convèncer i/o agradar és a ell. Ja vaig enunciar que jo mateix no en volia treure ni un cèntim, tots els beneficis que se’n puguin derivar per la seva venda voldria que anessin a parar a mans d’en Carles, per tal que els inverteixi com vulgui i on vulgui. Ni que desitgi gastar-los amb cerveses, que, per molt que vulgui, mai podrà rescabalar-se de tot el que ha invertit en el seu projecte, esdevingut ja més que una realitat.
Vull que quedi clar que no hi ha cap tipus de relació ni de contacte amb en Carles ni amb el butinet que no siguin els propis posts que hi ha editats, que si algú hi veu o hi pot veure o buscar alguna cosa que es pugui assemblar a una conxorxa, pla preconcebut o alguna cosa per l’estil per tal d’obtenir algun tipus de benefici, puc assegurar que va terriblement equivocat i predestinat a estrellar-se. De moment, en Carles no hi té absolutament res a veure (ni tan sols sap el meu nom) i li demano disculpes per endavant si, aquesta iniciativa, pot comportar-li algun tipus de problema o maldecap, en cap cas n’és la meva intenció.
Tornant i retrobant el tema que ens ocupa, està clar que els filòlegs catalans també han de menjar, però també queda clar que com menys despeses hi hagi, més beneficis se’n podran treure; ja sigui perquè la plusvàlua serà major; ja sigui perquè es reduirà el preu final del producte, fent-lo més atractiu a ulls del consumidor.
Pel mateix motiu he desestimat la participació d’una editorial, que també tenen dret a viure, però, com comprendràs, també encariria el producte. A més, dubto molt que es puguin interessar per un tema que, tot i que per mi sigui apassionant, possiblement i encara que no ho vulguem, tingui un mercat de consumidors, de moment, potencialment molt baix.
Ah, me n’oblidava, Josep, et desitjo sort amb el final de carrera, vulguis o no, tothom la necessitem.
Fins aviat.
En primer lloc, et dono les gràcies per la teva aportació i participació i encoratjo a qualsevol altre navegant per tal que, com en rimbombante, hi digui la seva.
Massa raó que tens en la majoria de coses que exposes aquí, així que, si em permeteu, intentaré posar-hi una mica de llum.
Respecte a la manca d’informació, penso que en aquesta mateixa pàgina hi ha enllaços, que permeten accedir a tots els missatges escrits i “editats” pels diferents usuaris de la mateixa. Aquest que estic elaborant ara mateix hauria de ser el tercer, per la qual cosa, no hauria de ser gaire difícil seguir-los. De totes maneres, sí que és veritat que, així com ho faig ara, potser també ho hagués pogut o hagut de fer notar al seu temps, però no em volia repetir.
La meva intenció, és fer un escrit (no sé si amb la pretensió d’arribar a ser un llibre), amb el principal, però no únic, objectiu d’assolir o aconseguir una mica de finançament pel butinet. No cal dir que butinet, amb en Carles al capdavant, ha fet més per aquest extraordinari “joc”, que qualsevol altre mortal, per la qual cosa, almenys un servidor, n’estarà eternament agraït.
Dic que tinc la intenció perquè, evidentment, en Carles pot vetar de soca arrel aquesta proposta o iniciativa, pels motius que siguin i cregui convenients. Al cap i la fi a qui ha de convèncer i/o agradar és a ell. Ja vaig enunciar que jo mateix no en volia treure ni un cèntim, tots els beneficis que se’n puguin derivar per la seva venda voldria que anessin a parar a mans d’en Carles, per tal que els inverteixi com vulgui i on vulgui. Ni que desitgi gastar-los amb cerveses, que, per molt que vulgui, mai podrà rescabalar-se de tot el que ha invertit en el seu projecte, esdevingut ja més que una realitat.
Vull que quedi clar que no hi ha cap tipus de relació ni de contacte amb en Carles ni amb el butinet que no siguin els propis posts que hi ha editats, que si algú hi veu o hi pot veure o buscar alguna cosa que es pugui assemblar a una conxorxa, pla preconcebut o alguna cosa per l’estil per tal d’obtenir algun tipus de benefici, puc assegurar que va terriblement equivocat i predestinat a estrellar-se. De moment, en Carles no hi té absolutament res a veure (ni tan sols sap el meu nom) i li demano disculpes per endavant si, aquesta iniciativa, pot comportar-li algun tipus de problema o maldecap, en cap cas n’és la meva intenció.
Tornant i retrobant el tema que ens ocupa, està clar que els filòlegs catalans també han de menjar, però també queda clar que com menys despeses hi hagi, més beneficis se’n podran treure; ja sigui perquè la plusvàlua serà major; ja sigui perquè es reduirà el preu final del producte, fent-lo més atractiu a ulls del consumidor.
Pel mateix motiu he desestimat la participació d’una editorial, que també tenen dret a viure, però, com comprendràs, també encariria el producte. A més, dubto molt que es puguin interessar per un tema que, tot i que per mi sigui apassionant, possiblement i encara que no ho vulguem, tingui un mercat de consumidors, de moment, potencialment molt baix.
Ah, me n’oblidava, Josep, et desitjo sort amb el final de carrera, vulguis o no, tothom la necessitem.
Fins aviat.
Aclariment del filòleg
Bon dia,
Dono les gràcies a totes aquelles persones que s’han deixat caure per aquí.
Fa bastant de temps que intento escriure un “llibre” de com veig i entenc la botifarra i determinades jugades d’aquesta. En cap cas pretenc fer-ne escola, ja sabem que, si n’hi ha, aquest privilegi no ens pertoca, ni molt menys, a nosaltres. Ja fa anys que, en el món de la botifarra, està tot inventat, no descobrirem ara la sopa d’all. Aquestes jugades o opinions aportades, no són, en cap cas, necessàriament les correctes ni les més encertades, simple i senzillament són això: opinions. Opinions que a alguns agradaran, a d’altres els semblaran més o menys acceptables però amb matisos i, de ben segur, que molts altres no hi combregaran, si no, no seria botifarra.
Bé doncs, dit això, tot i que el “llibre” estigui encara inacabat, necessito els serveis d’un filòleg de llengua catalana, per tal de, com molt bé ha exposat en Josep en la seva primera raó, corregir les errades d’ortografia, gramàtica, lèxic, construcció, context i tot el que es vulgui, menys d’estil. L’estil considero que és un aspecte o qualitat molt personal, i que difícilment es pot modificar, se’n té o no, o, en cas de tenir-ne, pot ser bo o relativament dolent i, en el meu cas, personalment i malauradament m’englobaria dintre d’aquestes segones opcions o almenys no el busco, no n’és la meva intenció.
Ja he comentat en l’anterior post que, excepte que no hi hagi més remei, prefereixo i seria convenient no posar aquest escrit en mans d’un professional per les raons exposades i, de fer-ho, tampoc m’acaba de convèncer la idea que algun “no entès” en la matèria hi posi cullerada. Això és així perquè, tot i que no es tracta d’un text massa complicat de seguir, per molt professional que sigui, si mai no ha jugat a la botifarra, de ben segur que hi haurà molts conceptes, raonaments i altres aspectes que no acabarà de veure’ls clars, que potser no entendrà el que es vol dir en realitat, ni sabrà com agafar-los.
És per això que sol·licito la col·laboració i bones maneres d’un filòleg que, a la vegada, tingui coneixements de botifarra, almenys que sàpiga per on es belluga.
Sé que la troballa serà difícil, i esperar que l’ajut sigui desinteressat, encara més però, per intentar-ho que no quedi.
Arreveure.
Dono les gràcies a totes aquelles persones que s’han deixat caure per aquí.
Fa bastant de temps que intento escriure un “llibre” de com veig i entenc la botifarra i determinades jugades d’aquesta. En cap cas pretenc fer-ne escola, ja sabem que, si n’hi ha, aquest privilegi no ens pertoca, ni molt menys, a nosaltres. Ja fa anys que, en el món de la botifarra, està tot inventat, no descobrirem ara la sopa d’all. Aquestes jugades o opinions aportades, no són, en cap cas, necessàriament les correctes ni les més encertades, simple i senzillament són això: opinions. Opinions que a alguns agradaran, a d’altres els semblaran més o menys acceptables però amb matisos i, de ben segur, que molts altres no hi combregaran, si no, no seria botifarra.
Bé doncs, dit això, tot i que el “llibre” estigui encara inacabat, necessito els serveis d’un filòleg de llengua catalana, per tal de, com molt bé ha exposat en Josep en la seva primera raó, corregir les errades d’ortografia, gramàtica, lèxic, construcció, context i tot el que es vulgui, menys d’estil. L’estil considero que és un aspecte o qualitat molt personal, i que difícilment es pot modificar, se’n té o no, o, en cas de tenir-ne, pot ser bo o relativament dolent i, en el meu cas, personalment i malauradament m’englobaria dintre d’aquestes segones opcions o almenys no el busco, no n’és la meva intenció.
Ja he comentat en l’anterior post que, excepte que no hi hagi més remei, prefereixo i seria convenient no posar aquest escrit en mans d’un professional per les raons exposades i, de fer-ho, tampoc m’acaba de convèncer la idea que algun “no entès” en la matèria hi posi cullerada. Això és així perquè, tot i que no es tracta d’un text massa complicat de seguir, per molt professional que sigui, si mai no ha jugat a la botifarra, de ben segur que hi haurà molts conceptes, raonaments i altres aspectes que no acabarà de veure’ls clars, que potser no entendrà el que es vol dir en realitat, ni sabrà com agafar-los.
És per això que sol·licito la col·laboració i bones maneres d’un filòleg que, a la vegada, tingui coneixements de botifarra, almenys que sàpiga per on es belluga.
Sé que la troballa serà difícil, i esperar que l’ajut sigui desinteressat, encara més però, per intentar-ho que no quedi.
Arreveure.
LA TÈCNICA VOYEUR
Gràcies senyor o senyora GRIJI, per interessar-te per l’escrit, és d’agrair. No tinc cap mena d’inconvenient en mostrar-te una petita part d’aquest, per a mi, laboriós treball.
A grans trets, tractaré de donar més de 100 consells, encertats o no, de com es pot jugar en aquest fascinant passatemps i, si bé la immensa majoria podríem dir que parlen de com haurem o podrem procedir davant d’una determinada situació de joc, ara i aquí exposaré un exemple del contrari. És a dir, del que mai no hem de fer, i de com reaccionar si és el cas que ens infligeixen aquest tipus de “càstig”. He escollit aquest, simplement perquè em fa gràcia pel fet que cada cop que el rellegeixo visualitzo el rostre del personatge (un senyor d’avançada edat) que contínuament, així que bades, el posa en pràctica i sense miraments al meu poble i mentre juguem a la manilla barrotada.
De fet, aquest cas no és gaire exemplificatiu del contingut del llibre puix que és una de les poques ocasions en què es parla d’una situació no exclusiva del joc de la botifarra. La pots patir en qualsevol joc però, no és menys cert que en el que ens ocupa (encara que no es tracti del mateix joc), us puc assegurar que és on més cops l’he sofert.
LA TRETZENA TAMBÉ COMPTA.
Coneguda, entre altres noms, com la tècnica voyeur o jugada Lluís.
Hi ha jugadors que quan donen, gairebé sempre juguen amb tretze cartes. Sí, encara que sembli impossible és ben fàcil, i això passa quan una vegada ha tallat l’adversari queden dos munts de cartes damunt la taula i, en comptes d’ajuntar els dos munts, n’agafen un i comencen a repartir cartes, i una vegada repartit el primer munt fan el mateix amb el segon. La gràcia, o més ben dit la trampa, és de girar una mica les cartes en agafar-les del primer munt de la taula, amb el clar objectiu de mirar l’última carta. D’aquesta manera hi ha un 75% de possibilitats que aquella carta arribi a algú diferent del repartidor, i en conseqüència de saber qui la té.
Direu que és una rucada, que no té cap mena d’importància. És possible, per una carta de més o de menys no farà pujar ni baixar. Potser sí, però pensa que pot tractar-se d’un as, o d’una manilla, o bé sabràs que d’un determinat pal l’adversari no falla directe, o que en té una de més perquè encara no l’ha tirat, o pot tractar-se d’un trumfo. I pensa que repartiràs cartes més d’una vegada, i per tant tindràs més oportunitats d’utilizar-la. Sí que la majoria de vegades no tindrà cap valor, però en partides igualades, el més mínim avantatge pot decantar la balança.
Fins i tot hi ha personatges que desenvolupen aquesta tècnica fent-ne tot un cerimonial. Per començar, mentre talles acostumen a sobrevolar les teves mans amb la seva (generalment la dreta, en ser dretans), com si d’un àngel de la guarda es tractés, amb la finalitat de no deixar-te muntar les cartes. Posteriorment deixen caure en picat l’esmentada mà guardadora com aligot damunt la seva presa. S’acompanyen el primer munt amb la mateixa urpa de “rapaç”, agafen les cartes amb l’esquerra de tal manera que el palmell d’aquesta acariciï la cara de la carta que es pretén mirar, tot tapant-la quasi en la seva totalitat, i després giren delicadament el canell esquerre mirant l’hora i fent seva una expressió de distracció qualsevol com: “quarts de set, com passa el temps?”. Com si a algú interessés l’hora. Però, darrere d’aquesta frase innocent s’amaga un pensament més diabòlic i malintencionat, segurament juntament amb l’hora també haurà mirat la carta acariciada, anhelada, tapada com una formosa musa nua a la vista de tothom, i només descoberta pel destinatari i per ell mateix, i com si es tractés del dret de cuixa, ell l’hauria ja ben catat.
Així doncs, no t’estranyi que, com si fos un rellotge de paret, a més de cantar trumfo, aquest especial personatge et vagi cantant l’hora. Això sí, si no t’importa perdre’t en una dimensió temporal desconeguda, quan tallis tu, intenta vèncer l’aligot que plana damunt teu i uneix els dos munts en un. D’aquesta manera l’oponent només podrà veure la seva, no sigui el cas que el repartidor sigui un trampós i tingui síndrome de campanar. On s’és vist!
Si, tot i amb això, és tan barrut que a l’hora de repartir parteix el munt en dos, repartint en dues “tongades” com si tota la baralla sencera pesés un quintar, o com si les seves delicades mans de goril·let no l´abastessin, observa la carta que és i adverteix-ho davant de tothom, de manera que tota la taula sigui partícip d’aquest petit avantatge, fent-li veure que no ho torni a repetir. Però alerta, que un pic baixis la guàrdia, l’aligot tornarà a caçar, pensa que com tot animal depredador es mou per instint cercant una possible presa indefensa. Almenys no li ho posis fàcil, encara que tingues per segur que el preu a pagar per tal atreviment serà el d’alguna lleugera esgarrapada.
Adéu butinaires, malgrat no es tracti d’una gran jugada, espero que us hagi agradat tant com a mi. Si bé que poc desitjables i desafortunades, són accions i situacions força conegudes, emprades per alguns mal anomenats jugadors i, encara que el personatge en què m’he inspirat em resulta graciós, és ben cert que en partides igualades i de competició no m'ho sembla tant.
A grans trets, tractaré de donar més de 100 consells, encertats o no, de com es pot jugar en aquest fascinant passatemps i, si bé la immensa majoria podríem dir que parlen de com haurem o podrem procedir davant d’una determinada situació de joc, ara i aquí exposaré un exemple del contrari. És a dir, del que mai no hem de fer, i de com reaccionar si és el cas que ens infligeixen aquest tipus de “càstig”. He escollit aquest, simplement perquè em fa gràcia pel fet que cada cop que el rellegeixo visualitzo el rostre del personatge (un senyor d’avançada edat) que contínuament, així que bades, el posa en pràctica i sense miraments al meu poble i mentre juguem a la manilla barrotada.
De fet, aquest cas no és gaire exemplificatiu del contingut del llibre puix que és una de les poques ocasions en què es parla d’una situació no exclusiva del joc de la botifarra. La pots patir en qualsevol joc però, no és menys cert que en el que ens ocupa (encara que no es tracti del mateix joc), us puc assegurar que és on més cops l’he sofert.
LA TRETZENA TAMBÉ COMPTA.
Coneguda, entre altres noms, com la tècnica voyeur o jugada Lluís.
Hi ha jugadors que quan donen, gairebé sempre juguen amb tretze cartes. Sí, encara que sembli impossible és ben fàcil, i això passa quan una vegada ha tallat l’adversari queden dos munts de cartes damunt la taula i, en comptes d’ajuntar els dos munts, n’agafen un i comencen a repartir cartes, i una vegada repartit el primer munt fan el mateix amb el segon. La gràcia, o més ben dit la trampa, és de girar una mica les cartes en agafar-les del primer munt de la taula, amb el clar objectiu de mirar l’última carta. D’aquesta manera hi ha un 75% de possibilitats que aquella carta arribi a algú diferent del repartidor, i en conseqüència de saber qui la té.
Direu que és una rucada, que no té cap mena d’importància. És possible, per una carta de més o de menys no farà pujar ni baixar. Potser sí, però pensa que pot tractar-se d’un as, o d’una manilla, o bé sabràs que d’un determinat pal l’adversari no falla directe, o que en té una de més perquè encara no l’ha tirat, o pot tractar-se d’un trumfo. I pensa que repartiràs cartes més d’una vegada, i per tant tindràs més oportunitats d’utilizar-la. Sí que la majoria de vegades no tindrà cap valor, però en partides igualades, el més mínim avantatge pot decantar la balança.
Fins i tot hi ha personatges que desenvolupen aquesta tècnica fent-ne tot un cerimonial. Per començar, mentre talles acostumen a sobrevolar les teves mans amb la seva (generalment la dreta, en ser dretans), com si d’un àngel de la guarda es tractés, amb la finalitat de no deixar-te muntar les cartes. Posteriorment deixen caure en picat l’esmentada mà guardadora com aligot damunt la seva presa. S’acompanyen el primer munt amb la mateixa urpa de “rapaç”, agafen les cartes amb l’esquerra de tal manera que el palmell d’aquesta acariciï la cara de la carta que es pretén mirar, tot tapant-la quasi en la seva totalitat, i després giren delicadament el canell esquerre mirant l’hora i fent seva una expressió de distracció qualsevol com: “quarts de set, com passa el temps?”. Com si a algú interessés l’hora. Però, darrere d’aquesta frase innocent s’amaga un pensament més diabòlic i malintencionat, segurament juntament amb l’hora també haurà mirat la carta acariciada, anhelada, tapada com una formosa musa nua a la vista de tothom, i només descoberta pel destinatari i per ell mateix, i com si es tractés del dret de cuixa, ell l’hauria ja ben catat.
Així doncs, no t’estranyi que, com si fos un rellotge de paret, a més de cantar trumfo, aquest especial personatge et vagi cantant l’hora. Això sí, si no t’importa perdre’t en una dimensió temporal desconeguda, quan tallis tu, intenta vèncer l’aligot que plana damunt teu i uneix els dos munts en un. D’aquesta manera l’oponent només podrà veure la seva, no sigui el cas que el repartidor sigui un trampós i tingui síndrome de campanar. On s’és vist!
Si, tot i amb això, és tan barrut que a l’hora de repartir parteix el munt en dos, repartint en dues “tongades” com si tota la baralla sencera pesés un quintar, o com si les seves delicades mans de goril·let no l´abastessin, observa la carta que és i adverteix-ho davant de tothom, de manera que tota la taula sigui partícip d’aquest petit avantatge, fent-li veure que no ho torni a repetir. Però alerta, que un pic baixis la guàrdia, l’aligot tornarà a caçar, pensa que com tot animal depredador es mou per instint cercant una possible presa indefensa. Almenys no li ho posis fàcil, encara que tingues per segur que el preu a pagar per tal atreviment serà el d’alguna lleugera esgarrapada.
Adéu butinaires, malgrat no es tracti d’una gran jugada, espero que us hagi agradat tant com a mi. Si bé que poc desitjables i desafortunades, són accions i situacions força conegudes, emprades per alguns mal anomenats jugadors i, encara que el personatge en què m’he inspirat em resulta graciós, és ben cert que en partides igualades i de competició no m'ho sembla tant.
corba d’aprenentatge.
Bona nit Butinaires,
Senyor/a GRIJI, afortunadament la gran majoria de jugadors quan divideixen el munt en dos a l’hora de distribuir les cartes, no ho fan amb aquesta finalitat. Simplement ho fan perquè els és més còmode repartir les cartes d’aquesta manera o per costum però, molt de tant en tant, se n’escapa algun d’aquesta “calaña”. Algun personatge que, generalment, el coneixen fins i tot els cavalls de la baralla.
Considero que hi ha tot tipus de jugades: infantils, fàcils, acceptables, difícils i rebuscades. Moltes són conegudes pels jugadors habituals, d’altres no ho són tant. Evidentment, la classificació o catalogació de les mateixes dependrà del nivell de joc que tingui cada lector ja que les que a alguns els semblaran fàcils, a d’altres no els en poden semblar tant. També és cert que en el joc de la botifarra, no tothom creix al mateix ritme ni de la mateixa manera. És a dir, si agafem dos jugadors habituals a l’atzar, ens podem trobar que jugades que un les pot considerar una mica difícils, poden semblar bastant fàcils per l’altre però, a la vegada, ens podem trobar amb el cas invers: jugades fàcils o gastades pel primer jugador, poden resultar complicades o noves pel segon.
Amb això vull donar a entendre que, segons el meu parer, hi sortiran jugades de tota mena, de tots els nivells, que no vol dir que necessàriament hagi de ser així ni igual per a tothom.
Fins aviat i gràcies per l’interès...
Senyor/a GRIJI, afortunadament la gran majoria de jugadors quan divideixen el munt en dos a l’hora de distribuir les cartes, no ho fan amb aquesta finalitat. Simplement ho fan perquè els és més còmode repartir les cartes d’aquesta manera o per costum però, molt de tant en tant, se n’escapa algun d’aquesta “calaña”. Algun personatge que, generalment, el coneixen fins i tot els cavalls de la baralla.
Considero que hi ha tot tipus de jugades: infantils, fàcils, acceptables, difícils i rebuscades. Moltes són conegudes pels jugadors habituals, d’altres no ho són tant. Evidentment, la classificació o catalogació de les mateixes dependrà del nivell de joc que tingui cada lector ja que les que a alguns els semblaran fàcils, a d’altres no els en poden semblar tant. També és cert que en el joc de la botifarra, no tothom creix al mateix ritme ni de la mateixa manera. És a dir, si agafem dos jugadors habituals a l’atzar, ens podem trobar que jugades que un les pot considerar una mica difícils, poden semblar bastant fàcils per l’altre però, a la vegada, ens podem trobar amb el cas invers: jugades fàcils o gastades pel primer jugador, poden resultar complicades o noves pel segon.
Amb això vull donar a entendre que, segons el meu parer, hi sortiran jugades de tota mena, de tots els nivells, que no vol dir que necessàriament hagi de ser així ni igual per a tothom.
Fins aviat i gràcies per l’interès...
Sexe masculi. Volem una rebuscada, de les mes rebuscades per fer boca.
Parlan d'aixo de fer dos munts per repartir les cartes, he de dir que no m'agrad gens, ho trobo falta d'estil. O la gent que dona de 2 en 2, o la que ensenya totes les cartes per sota aixecant masa el munt, normalment no saben jugar. S'haurie de fer una seleccio, i pocs que darien lliures de poder jugar :
El que parla, el que parla masa, el que gesticula, el que toca totes les cartes abans de tirar una, el que tarda segles en tirar (de vegades per a dir al company que en te mes d'aquell coll), el que delega amb altres sinonims. En fi ja ho deia un amic meu, "s'haurie de jugar amb careta i nomes veien el tapet.
Parlan d'aixo de fer dos munts per repartir les cartes, he de dir que no m'agrad gens, ho trobo falta d'estil. O la gent que dona de 2 en 2, o la que ensenya totes les cartes per sota aixecant masa el munt, normalment no saben jugar. S'haurie de fer una seleccio, i pocs que darien lliures de poder jugar :
El que parla, el que parla masa, el que gesticula, el que toca totes les cartes abans de tirar una, el que tarda segles en tirar (de vegades per a dir al company que en te mes d'aquell coll), el que delega amb altres sinonims. En fi ja ho deia un amic meu, "s'haurie de jugar amb careta i nomes veien el tapet.
Hola: Mira GRIJI en una partida seriosa o de campionat no es permet repartir de 2 en 2 i el repartir en dos pilons es una costum de jubilats de casal d'avis.
En un un campionat es necessari acotar les paraules que es fan servir per delegar. També partides que l'únic permès a dir
es : digues si delegues o butifarra, per dir trunfos tens que ensenyar la carta mes petita del coll que vols fer.
En un un campionat es necessari acotar les paraules que es fan servir per delegar. També partides que l'únic permès a dir
es : digues si delegues o butifarra, per dir trunfos tens que ensenyar la carta mes petita del coll que vols fer.
Be si el problema es tot això , en Carles us ha proporcionat la millor eina possible, jugar amb l'ordinador , pero amb ordinadors on nomes hi pugui haber el programa del butinet, així segur que no hi haurà senyals extranyes, malsons, delegos suspitosos, i tot plegat,
però voleu dir que arrivar aquests extrem no es desvrituar el joc en realitat
potser podriem diferenciar el joc normals als campionats on els calers estan en joc, lo primer tant es com es jugui per que en el final t'estàs jugant un troç de copa , lo segon ja s'ho faran, pero crec que jugar amb l'ordinador seria lo millor
apa a reveure
psc
però voleu dir que arrivar aquests extrem no es desvrituar el joc en realitat
potser podriem diferenciar el joc normals als campionats on els calers estan en joc, lo primer tant es com es jugui per que en el final t'estàs jugant un troç de copa , lo segon ja s'ho faran, pero crec que jugar amb l'ordinador seria lo millor
apa a reveure
psc
Jo prefereixo el contacte humà, pero no et pensis que no seria interesant jugar 4 persones fisicament a una mateixa sala a traves d'ordinador i separats per unes mampares. Crec que no s'ha d'arribar aquets extrems, pero una mica de base si que te que existi.
Es que probablement es un problema de mal gust, jugar amb una parella que realitza aquets tipus de moviments o guinyols o jo que se.. es un problema d'estil, en definitiva de saber jugar.
Es que probablement es un problema de mal gust, jugar amb una parella que realitza aquets tipus de moviments o guinyols o jo que se.. es un problema d'estil, en definitiva de saber jugar.
GRIJI ha escrit:Jo prefereixo el contacte humà, pero no et pensis que no seria interesant jugar 4 persones fisicament a una mateixa sala a traves d'ordinador i separats per unes mampares. Crec que no s'ha d'arribar aquets extrems, pero una mica de base si que te que existi....
Hi ha coses que ja estan inventades. Als campionats seriosos de bridge, es juga amb una mampara en diagonal a la taula, que té una finestreta al mig.
Així cap jugador veu a la seva parella i només veu les cartes a sobre la taula.
Però clar, això és per jocs seriosos, i la Botifarra no volem que ho sigui ...
Apa, tingueu manilles.
Torna a “Contactes Butifarrils”
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 3 visitants