A l'Agost... cada dia un conte

Punt de trobada, de reflexió, de converses, etc, sense que tinguin res a veure amb la Botifarra.
plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 15 ago. 2009, 17:40

La Granota Somiadora


Hi havia una vegada una granota que volia viatjar a la lluna però no podia perquè era molt lluny.Un dia la família de la granota estaven menjant mosques a l'as.

- Mmm...Com n'estan de bones aquestes mosques!!! -deia la granota - Saps què, mare? m'emportaré aquestes mosques a la lluna i m'alimentaran.

Però la seva mare no hi estava de acord

- Que dius tu ara!! no tornis a dir ximpleries!!! No veus que a la lluna no s'hi pot viatjar.
-No mare no es cap ximpleria. Penso anar-hi i ho fare demà al matí -deia la granota molt decidida - en la discussió hi va intervenir també el pare que estava, com no, de part de la mare.

-Je!...no te n'aniràs pas tu a la lluna! a més no podràs fer-ho, ni tansols podras tocar-la amb les puntetes dels ditets, AIXI QUE ARA PUJA A LA TEVA HABITACIO I NO TORNIS A TREURE AQUEST TEMA!!!

-O i tant que m'envaig i corrents no us soporto!!!.

Així va ser com va acabar la discussió i se'n va anar. Per la nit la granota se'n va anar a dormir. I tota la seva familia també dormia, fins que va passar una cosa magnifica

-mmmm que passa...? - somiava la granota - OH! NO M'HO PUC CREURE!!! ESTIC A LA LLUNA!!! així que les granotes podien viatjar a la lluna!!.

L'endemà al matí la granota es va aixecar molt emocionada.

-HE ANAT A LA LLUNA HE VIATJAT!!! -cridava emocionada

- Si es clar!!! no hi tornis!.-deia la mare enfadada.

- SI SI HI HE ANAT!!!.

- NO ET CREIEM!!! CALLA JA.- deia el pare molt enfadat.

- És igual el que em digeu jo em crec el que veig. Vosaltres no podeu impedir-me somiar i viatjar a la lluna

Bones paraules la de la granota!! ben fet!!! Així va acabar la història de la granota somiadora i així cada nit podia viatjar a la lluna.


I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 16 ago. 2009, 13:33

Blancaflor....


Hi havia un príncep molt jugador, molt jugador; tant, que un dia fins es va jugar el reialme.

Desesperat en veure que fins havia perdut la corona, va donar l'ànima al diable a condició que el protegís. Al moment se li presentà el diable, i li digué que podia tornar a jugar, que guanyaria el perdut i cent vegades més, però que al cap d'un any just havia de donar-s'hi i que l'havia d'anar a cercar a les muntanyes de l'or.

El príncep tornà a jugar i tot ho va guanyar; tant, que gairebé es va fer amo de tot el món.

Tal com el temps passava, es donava compte del mal trànsit en què s'havia posat, però temia la fúria del diable i de cap manera no volia mancar al tracte, i arribat el dia anà a la recerca de les muntanyes de l'or, que no sabia pas on eren, ni ningú no n'hi sabia donar raó. Se n'anà a trobar un rei que governava totes les bèsties de la terra, a veure si ell li sabria donar raó de les muntanyes de l'or.

El Rei cridà a reunió totes les seves bèsties i els preguntà pel lloc indicat, però cap no sabé on eren, i li recomanà que anés a trobar un company seu que governava els peixos del mar.

Aquest cridà també tots els peixos, que per tal de sentir-lo millor tragueren els seus caparrons fora de l'aigua, i, feta la pregunta, resultà que ningú tampoc ho sabia. Li aconsellà que anés a trobar un company seu que governava tots els ocells del cel, que entre aquests, com que escolten més que les bèsties i peixos i van a tot arreu, podria ésser que algun ho sabés.

El príncep se n'hi anà, i el rei dels ocells els cridà tots per fer-los la pregunta, i cap no ho va saber.

El príncep estava desesperat, però el moixonet més menut de tots observà al seu Rei que no hi eren tots els ocells, que en macaven tres i que qui sap si un d'ells ho sabria. Els primers que van arribar no sabien res: només mancava l'àguila; en arribar, el Rei li preguntà:

- No sabries pas on cauen les muntanyes d'or?
- Ara en vinc - contestà l'àguila.
- Doncs hi has de tornar per acompanyar-hi aquest príncep.

L'àguila observà que era molt lluny, i que per paga volia un be, car n'havia de menjar pel camí, una part per emprendre el viatge, l'altra a mig camí, i l'altra en tornar. El príncep li donà el be i es posaren en camí.

Les muntanyes d'or eren totes pelades, i quan el príncep hi fou, no sabé pas què havia de fer. Se li presentà una velleta que era la Mare de Déu, però el príncep no ho sabia. Li explicà el que li passava i la velleta li donà un consell: li digué que aviat vindrien tres colomets que, en arribar al peu de la mar, es tornarien tres gentils donzelles; eren les filles del diable que anaven a banyar-se. Li aconsellà que mentre es banyessin prengués la roba de la més menuda i s'amagués. Quan la donzella es trobaria sense roba i veuria com les seves germanes se n'anaven i la deixaven, maleiria i perjuraria, fins que a la fi diria que si li tornaven la roba alliberaria de la fúria del seu pare el que la hi tornés. Aleshores el príncep podria tornar-la-hi, segur que ella, que era més poderosa que el seu pare, l'alliberaria de les males arts d'aquest.

Tal com la Mare de Déu havia dit, va succeir que vingueren els tres colomets que es tornaren tres donzelles, i el príncep prengué la roba de la més petita i la hi tornà quan aquesta prometé alliberar de la fúria del seu pare el que la hi tornés. El príncep li explicà el que li passava, la donzella prometé treure'l de tots els perills i resoldre-li tot el que el seu pare li manaria. Li digué que així que ella fos fora, s'acluqués d'ulls, donés tres voltes i els tornés a obrir; al seu davant se li presentaria una porta, que era la del palau del diable, que truqués i que s'hi presentés. Li digué que de seguida que es trobés en un conflicte, la cridés, encara que només fos mentalment, pel seu nom, que era Blancaflor, i que ella sortiria i el trauria de tot.

La donzella es vestí, es tornà colom i se n'anà. El príncep féu el que li havia dit, i el diable, en veure'l estigué molt content. Li digué que estava a punt de dinar i que li agradaria menjar pa calent, que sembrés blat, el segués, el batés, el mogués, i amb la farina ben pastada, fes un pa que havia de coure en un forn, que havia de construir, i que al cap de quinze minuts havia de tenir el pa.

El príncep restà esparverat i dubtà que tot el poder de la Blancafor fos prou per escometre una empresa tan impossible. Amb el pensament cridà la donzella, aquesta aparegué, i en saber l'encàrrec que el seu pare havia fet al príncep, li digué que prou poca cosa li havia demanat i que al moment seria fet el pa. Féu que el príncep posés el cap a la seva falda perquè no veiés res del que passava. Ella es tragué un canonet d'agulles i les llençà enlaire; en sortiren a milers de milers i cada agulla es tornà un menut diabló, amb una cua tota eixerida.

Aquests diablons estaven posseïts d'una intensa febre de treball. Mentre uns sembraven el blat, altres feien el molí, i altres el forn; tots varen regar el camp, i el blat crequé en un segon, el varen segar i batre, després el varen moldre, van pastar la farina i coure el pa, tot en menys de cinc minuts.

El príncep, meravellat, rebé el pa fumejant de mans de la Blancaflor; no sabia el que li passava de content, i en portar-lo al diable, aquest quedà astorat de sorpresa, i de seguida li semblà veure en tot allò la mà de la seva filla Blancaflor.

El diable féu un altre encàrrec al príncep. Li digué que, en havent dinat, volia fer la migdiada en un palau tot de vidre i ben transparent per què el sol toqués a les quatre cares alhora i li encarregà que es donés presa car ell estava molt poca estona per dinar. El príncep novament reclamà ajut a la Blancaflor que, com l'altra vegada, se serví dels diablons i, al moment, l'encàrrec del seu pare estigué llest.

Les sospites del diable que la seva filla tenia part en l'afer, augmentaren. Féu encara una tercera comanda al príncep. Li digué que feia molts milers de milers d'anys que a la seva retataravesàvia, en un viatge per mar, li caigué un anell a l'aigua, i no el pogué trobar, i que desitjaria que l'hi portés com més aviat millor, si bé no li marcà termini.

Quan la Blancaflor va saber el nou encàrrec li digué al príncep que aquell era més difícil que els altres, però que també se'n sortiria. Li digué que posada ella damunt d'una taula, la fes tota ben a bocinets petitíssim, i que els posés dintre d'una ampolla, que la tapés ben bé i la tirés a mar. Ella es tornaria un peix, cercaria l'anell i quan el tingués tornaria a la vora del mar amb l'anell a la boca, que ell l'agafés i, al moment de tenir ell l'anell, ella es tornaria una altra vegada dona. Li encarregà, sobretot, que en esbocinar-la procurés no perdre ni una engruna de carn, ni una gota de sang, car si perdia la més ínfima part del seu cos, en tornar-se dona se la trobaria a mancar i restaria esguerrada o amb algun defecte.

Al príncep li repugnava haver-la de tallar com si fes serradures, però Blancaflor li objectà que no hi havia altre remei, i que si no satisfeia els desigs del seu pare, s'exposava als més terribles perills.

No quedà més remei al príncep que fer el que li deia la donzella,Però en tallar-la tingué la desgràcia que li caigués a terra una goteta de sang.

Succeí com la Blancafor havia dit, però en tornar-se dona quedà allà amb una petita taqueta al dit xic de la mà dreta, a causa de mancar-li aquella goteta de sang que el príncep havia deixat caure. La Blancaflor digué al príncep que el seu pare tindria un gran goig en veure que havia obtingut aquell anell que tan desitjava, i que amb tot el seu poder mai no havia pogut aconseguir, i que de segur que li oferiria la mà d'una de les seves filles en matrimoni. Li encarregà que, sobretot, no digués que es volia casar amb ella, car el diable, al moment comprendria la seva intervenció en els encàrrecs fets al príncep i els mataria tots dos. Li recomanà que digués al diable que, com que no coneixia cap de les seves filles, li era difícil escollir-ne cap; que, amagades darrera un paravent, fes que les tres traguessin una mà i que ell agafaria la que primer li semblés i es casaria amb la que així hagués escollit; però, com que pel senyal del dit xic distingiria quina era la Blancaflor, escolliria a ella tot dissimulant així la coneixença i intel·ligència existent entre ells.

Tot va passar tal i com la Blancaflor havia dit, però el diable endevinà el que havia passat, i abans que es casessin, es proposà de matar el príncep i la seva filla. Aquesta, que tenia el do de penetrar el pensament, sabé el propòsit del seu pare i decidí fugir amb el príncep. El diable es féu el càrrec de matar-lo de nit mentre dormirien, i ells, en lloc d'anar a dormir posaren al llit dos botes de vi que aparentaven talment que eren dues persones.

Mentre Blancaflor preparava la fugida, encarregà al príncep que anés a baix a la quadra i tragués el cavall més sec i magre que trobés, que no n'escollís cap d'altre. El príncep, en veure aquell cavall tan magre, que gairebé ni s'aguantava, temé que ni tan sols els podria sostenir i prengué el més gras. Quan la Blancaflor el veié tota es va desesperar, però ja no podien tornar a canviar-lo.

El cavall magre era el pensament i amb sols dir: - Volem ésser a tal lloc -, ja s'hi haurien trobat. El gras era el vent, que ja corria molt, però mai tant com el pensament.

Abans de marxar, la Blancaflor va escopir a terra, perquè l'escopinada parlès en el seu lloc, si el seu pare o la seva mare li parlaven.

En efecte, per saber si ja dormia i poder-los anar a matar, de tant en tant la cridaven:

-Blancaflor!
I l'escopinada respondria:
-Què mana?

Tal com l'escopinada s'anava eixugant, anava contestant més fluix i de manera més apagada, fins que es va eixugar del tot i no va contestar. El diable cregué que dormien, i amb un ganivet anà al llit i clavà gran nombre de ganivetades als bóts. Quan ja els donava per morts, veié el vi que rajava, comprengué el que havia passat i tot es desesperà.

El diable volgué perseguir els fugitius, però temé que se n'haurien endut el pensament i que fóra inútil intentar-ho, car no els podria atrapar. Baixà a la quadra i veié amb sorpresa que el pensament hi era i que havien pres el vent.

De seguida sortí i aviat els atrapà. Quan la Blancaflor veié al seu pare a la vora, al moment digué:

- Que el cavall es torni una ermita, el meu marit una campana i jo l'ermità.

Així succeí i de seguida es posà a tocar la campana. Arribà el diable i sense conèixer que era la seva filla li digué:

- Ermità, bon ermità, no hauríeu pas vist passar un fadrí i una donzella que anaven dalt de cavall?

Ella li contestà:

- Ara anem a començar la missa, si voleu entrar.

El diable repetí diverses vegades la pregunta i Blancaflor sempre li contestà el mateix. El diable cregué que l'ermità era boig o sord, i no sabent quin determini prendre se'n tornà cap a casa seva. La Blancaflor féu tornar altra vegada cavall, príncep i ella mateixa a l'estat normal, i emprengueren novament la fugida.

La diablessa havia sortit a la finestra per veure si el diable podria atrapar la seva filla i veié tot el que havia passat i, en tornar el seu marit, el tractà de tanoca i l'advertí que la seva filla l'havia enganyat, i que era aquell ermità amb qui havia parlat.

El diable, furiós, tornà a empaitar la parella i quan ja els atrapava la Blancaflor digué:

-Que el cavall es torni un hort, el meu marit en cols i jo en l'hortalà.

El diable li féu la mateixa pregunta que a l'ermità, i la seva filla contestà:

- Ja ho crec que són dolces aquestes cols; no en trobareu pas de tan bones per tota aquesta terra ... - i per més coses que li digué no li arrencà altres paraules... El diable cregué que era sort, o boig, i se'n tornà; altra vegada la Blancaflor féu tornar-ho tot al seu estat normal i la diablessa féu veure al seu marit com altra vegada s'havia deixat enganyar.

El diable tornà una tercera vegada a empaitar la seva filla. Quan aquesta es veié el cavall del seu pare a la vora, llençà una ampolla d'aigua que portava i es tornà al moment un cabalós riu, però el pensament el travessà. Després llençà un raspall, que es tornà un camp de punxegudes arestes; però el pensament el travessà. Llençà aleshores una taronja, que es tornà un ample riu de foc, i aquesta vegada el pensament es deturà, car no s'atreví a travessar el foc. El diable, veient que se li escapaven, es posà a cridar:

- Filleta meva; almenys mira'm per darrera vegada, que ja no et veuré mai més ...

La Blancaflor de cap manera volia girar-se, per por que li llencés una maledicció, i aconsellava el seu marit que de cap manera no tombés la cara perquè no el maleís. El diable parlava amb veu tota planyívola que trencà el cor del príncep, qui no pogué resistir, i es girà, i al moment li va dir el diable: - Quan la deixis, oblida-la ...

Blancaflor, tota es desesperà, i digué al príncep, que mai més no podrien separar-se per a res l'un de l'altre, perquè així que ho fessin ell l'oblidaria i mai més no es recordaria d'ella. El príncep no se'n sabia avenir i li semblava impossible que el pogués oblidar-se de qui tants gran favors li havia fet. Demanà a la seva esposa que amb el seu gran poder, superior al del diable, destruís la maledicció d'aquest. Blancaflor li digué que no podia fer-ho; que el màxim que li era possible era fer-li mantenir el record d'ella quan es separessin, mentre cap altra dona no l'abracés, però, si en deixar-se l'un a l'altre, alguna dona li feia una abraçada, mai més no es recordaria d'ella.

Varen arribar al reialme del príncep i aquest volgué que es rebés a la seva esposa com a reina que era, essent la seva muller. Per a no donar a la seva família una sorpresa tan gran, va deixar la Blancaflor en un hostal i ell va avançar-se per preparar la rebuda. Els seus tingueren gran goig de tornar-lo a veure, car ningú sabia què era d'ell. Digué que s'havia casat amb una donzella de les més boniques del món i que calia fer grans preparatius per rebre-la com es mereixia. La seva àvia, folla d'alegria de reveure'l, de part de darrera li féu una abraçada, i el príncep al moment s'oblidà de la Blancaflor i de tot el que havia passat. Quan els seus li retreien el que acabava de dir, restava tot sorprès i deia que de res no es recordava.

La pobra Blancaflor, cansada d'esperar, en veure que el príncep no tornava no sabé què fer, en aquell país no coneixia a ningú, i com que sabia molt de cosir es posà a cosidora.

Varen passar molts anys i el príncep es prometé amb una rica princesa i feren unes grans bodes. S'escaigué que la Blancaflor,que tenia fama d'ésser la millor cosidora, fou encarregada de fer l'adreç de núvia per a la princesa i com a cosidora fou convidada a les noces. Es féu un gran convit i, segons vell costum, a l'hora de les postres tothom contà històries. La Blancaflor va demanar per contar-ne una i contà la seva història amb el príncep.

Aquest, de mica en mica, s'anà recordant de tot, i se li féu llum del que li havia passat. Quan la Blancaflor hagué acabat, volgué parlar ell i demanà un parer als convidats. Digué que si un home tenia una espasa molt bona, que li feia guanyar totes les bregues, i el treia de tots els perills, i moltes vegades li havia salvat la vida, i venia un moment que la perdia i, com que sense espasa no es pot anar, en cercava una altra, però que si quan ja tenia la nova, va tenir la sort de tornar a trobar la vella, ¿amb quina de les dues espases s'havia de quedar aleshores?

Tothomconvingué que amb la primera, i aleshores el príncep afegí: - Doncs, cavallers, la meva veritable esposa és la cosidora Blancaflor i no la princesa amb qui acabo de casar-me, car la història explicada per Blancaflor li va passar amb mi.

I la Blancaflor va passar a ésser reina i la princesa se'n tornà a casa.

I el qui no s'ho vulgui creure
que es posi dins de la carabassa
i que surti a ballar a la plaça.


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!
plana l’ha editat per darrera vegada el dia: 17 ago. 2009, 13:22, en total s’ha editat 2 vegades.

corpetit
Barretina
Barretina
Entrades: 869
Membre des de: 31 des. 2004, 02:07

EntradaAutor: corpetit » 17 ago. 2009, 04:34

Bona nit,

Diria que aquest últim està repetit. Nogensmenys, la seva bellesa l’empara per això, i molt més.

Adéu.

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 17 ago. 2009, 13:00

El Molinet Màgic...

Hi havia una vegada, fa moltíssims anys, dos germans que eren pescadors. Shiro, el més gran, tenia vaixells grans, xarxes noves i una bonica casa. Jun, el petit, era pobre; les seves xarxes eren velles i, per més que treballava, no aconseguia prou per menjar.

Un matí Jun va sortir a pescar amb la seva petita barca.
Després de tot un dia de feina, no va poder pescar ni un sol peix, per això va anar a casa del seu germà i li va dir:

- Shiro, he treballat tot el dia, però no he pescat ni un sol peix. Deixa'm una mica d'arròs per que poguem menjar la meva dóna i jo.

El seu germà li va tancar la porta als nassos i li va cridar:

- Deixeu-me en Pau! Així aprendràs a cuidar de la teva família ....

El pobre Jun tornava molt trist a casa seva. De sobte, en un revol del camí, va trobar un ancià amb una gran barba blanca.

L'ancià li va dir amb veu molt dolça:

- Jun, ets un bon home i per això he vingut a ajudar-te. Els nans posseeixen un molinet màgic, ves a buscar-los i porta'ls aquest pot de melmelada de cireres. Com que els encanta, t'ho canviaran per el molinet màgic.

- I per a què serveix aquest molinet? - va preguntar Jun.

- Si gires la maneta a la dreta i demanes un desig, et serà concedit. Quan vulguis que el molinet s'aturi, has de dir: "Gràcies molinet, ja en tinc prou". Després has de girar la maneta cap a l'esquerra. Però mai diguis a ningú per a què serveix ni com funciona el molinet.

El jove pescador va donar les gracies a l'ancià i es va dirigir a les terres dels nans. Quan en Jun va arribar-hi tot va succeir com li havia dit l'ancià.

El rei dels nans va cridar en Jun i li va dir:

-Què vols a canvi del pot de melmelada?

- El molinet - va dir Jun.

Després d'algunes discussions, Jun va aconseguir fer-se amb el molinet màgic. A partir d'aquell moment va canviar la vida de Jun.

Primer li va demanar al molinet que li moles una casa nova; més tard, una barca nova, i xarxes, i menjar, i diners ...

I quan ja tenia suficient de cada cosa que demanava, girava la maneta cap a l'esquerra i deia :

- Gràcies molinet, ja tinc suficient.

El jove pescador es va fer molt ric i, com que tenia bon cor, repartia aquelles riqueses entre tots els seus veïns.

Quan Shiro va assabentar-se de la riquesa del seu germà, es va posar vermell d'enveja i va córrer a visitar-lo:

- Estimat germà Jun, Com has aconseguit tantes riqueses?

Jun recordava el que li havia dit l'ancià; per això, no l va dir res.

Des d'aquell dia el malvat Shiro va començar a espiar el seu germà per a descobrir el seu secret.

Una nit espiava per una finestra quan va veure que Jun agafava el molinet i deia:

- Molinet, mol una mica de diners. Vull repartir-los amb els pescadors que han perdut les seves barques a la tempesta.

El malvat Shiro es va amagar per a no ser descobert, va esperar a que el seu germà sortís de casa, va entrar i va robar el molinet.

Després va recollir algunes coses i va embarcar cap a terres llunyanes, pensant gaudir allà la seva fortuna.

Van passar molts dies de travessa, van patir tempestes i es va perdre part de l'equipatge i tota la sal. Un dia, Shiro va notar que el menjar estava dolç i, per això, se'n va anar a la seva cabina, va girar la maneta a la dreta i va dir:

- Molinet, mol una mica de sal.

El molinet va començar a moldre sal. Quan ja en va tenir prou, Shiro va exclamar:

-Deixa de moldre, ja tinc prou sal.

Però el molinet seguia molent. Shiro no sabia que havia de girar cap a l'esquerra per que s'aturés el molinet.

- Deixa ja de moldre sal, maleït molinet!- cridava Shiro.

Però el molinet molia i molia. Primer, es va omplir de sal el cabina; Després, la coberta. Per últim, el vaixell no va poder suportar el pes i es va enfonsar. I com que ningú ha girat la maneta cap a l'esquerra, el molinet segueix encara molent sal en el fons del mar.

I per això, diuen, l'aigua del mar té gust de sal.


I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 18 ago. 2009, 10:45

Les Aloges de Banyoles...


Heus ací que a l'estany de Banyoles no hi viu només un drac, si no també fades que viuen sempre a l'aigua, conegudes com aloges o dones d'aigua. Aquestes fades viuen a les fonts i els estanys -i no només al de Banyoles - i normalment se les sol veure de nit ... tot i que veure-les pot tenir conseqüències meravelloses o horribles. I en aquesta història ho veurem:

Temps era temps quan una velleta voltava de nit per l'estany, mentre la lluna il·luminava el camí. Però se'n va desviar quan va veure una llum estranya vora l'aigua. Allà, amagades entre la verdissa i pedres, hi havia unes fades que teixien la seva roba màgica i meravellosa. La velleta, temerosa d'aquestes fades, s'intentà allunyar, però amb la desgràcia que al girar-se va trencar un branquilló.

Les aloges ho van sentir i varen sortir al seu encontre i no els va ser difícil rodejar-la. I l'amenaçaren:

- Velleta, ja que ens has vist i destorbat,
a trenc d'alba la nostra roba hauras rentat.

Un present et darem, si al sortir el sol has acabat.
Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat.

I la velleta, espantada, es va posar a rentar la roba. Renta que rentaràs, al cap d'una bona estona tota l'havia rentat. I les fades, juganeres, compliren la seva paraula.

- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!

I la velleta així ho feu. En arribar, va obrir la bossa i va veure que hi havia un munt d'or.

Al fer-se de dia, la velleta va sortir a mercat i va comprar moltes coses que necessitava. I quan,la seva millor amiga li va demanar per aquella nova fortuna, la velleta no se'n va poder estar d'explicar-ho.

La seva amiga, cobejosa, va tornar a casa corrents esperant que fos de nit. Les hores no li passaven, i mentrestant pensava que faria amb tot aquell or.

Quan el sol era amagat i ben amagat, l'amiga va sortir de casa i va començar a donar la volta a l'estany, cercant les fades que tant d'or donaven. I caminant, caminant, heus ací que les va trobar. I poc dissimuladament, va fer un gran terrabastall.

Les fades es van espantar, però al cap d'un moment es van recuperar i la van rodejar, i tal com féren amb l'altre velleta la nit anterior, li digueren:

- Velleta, ja que ens has vist i destorbat,
a trenc d'alba la nostra roba hauras rentat.

Un present et darem, si al sortir el sol has acabat.
Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat.

I ella, tota contenta, es va posar a rentar la roba. Va acabar prou d'hora i les fades, contentes, li feren el mateix present, i li digueren la mateixa advertència:

- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!

I l'amiga es dirigí cap a casa. A mig camí però, la cobdicia va poder amb ella i va mirar què hi havia a la bossa. I la seva sorpresa fou ben gran quan veié que només hi havia ... sègol!. Tota enrabiada, ben enfurismada, va obrir la bossa i la va llençar ben endins el bosc.

A l'arribar a casa, però, tots els que hi havia es van quedar meravellats. La faldilla que duia era ben plena de pols d'or que brillava amb la llum del foc. Després de recollir tota la pols que va poder, la dona, comprenent el que havia fet, va còrrer un altre cop al bosc, però no va saber trobar gens d'or i, preguntant a les fades, aquestes li digueren que el vent ho havia fet volar tot.

I així fou com l'amiga va tornar a casa, igual de pobra, i sense voler saber res més de les fades de l'estany de Banyoles.


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 19 ago. 2009, 12:52

Les Tres Princeses Burletes...

Vet aquí que una vegada hi havia tres princeses burletes que es reien i es burlaven de tothom sense mirar si era una persona vella ni de respecte. Un dia que estaven a la finestra es va escaure a passar una pobra velleta que de tan vella i tan corbada gairebé tocava de cap a terra. Les tres princeses se’n van riure i se’n van burlar per les butxaques sense mirar que els podria ésser àvia. La pobra velleta es va girar i els va dir:

Sota terra sereu
I mai més
de ningú no us burlareu!!..

I tan bon punt va haver dit aquestes paraules es tres princeses varen restar ensorrades setanta canes sota terra. El rei, llur pare, tot es va desesperar i va fer fer unes crides oferint la mà de les seves filles a qui les trobés i les hi tornés.

Hi havia tres germans fadrins que es van fer propòsit d’anar a veure si les trobaven per veure si podien arribar a ésser prínceps. Van anar a trobar una bruixa que hi havia en el seu poble que els va dir que les princeses estaven presoneres en un castell. Els tres fadrins se n’hi van anar. Els sortí un home petit com una ballaruga que va convidar el més gran a barallar-se amb ell. El fadrí es va fer un tip de riure, puix que de tan petit com era ni el veia, però van fer baralla i aquell homenet li ventà un cop de puny que tot el va descostellar perquè era de ferro. Els altres dos germans van restar tots espantats. Per dins del castell, seguint cambres i més cambres van trobar una taula molt ben parada i es van ben atipar esperant l’endemà per veure què farien. L’endemà tornà a sortir l’homenet i proposà barallar-se amb el mitjà i també li va ventar un cop de puny de ferro que li va desfer tots els ossos. L’endemà passat es va tornar a presentar l’homenet ballaruga al petit, i abans que li proposés fer barallada, el fadrí li va donar una mossegada al nas que el va deixar xato; l’homenet tot es va espantar i va parlar-li d’aquesta manera:

No em facis mal, que jo et diré com ho has fer per poder trobar les princeses; Són sota un pou que té setanta canes de fondària i les guarden tres dracs que les tenen adormides a la a falda. Aquí et dono una espasa perquè tallis el cap als tres dracs i te’n podràs emportar les princeses; però no et fiïs dels teus germans 1 vés molt en compte perquè et trairan.

El més petit va agafar l’espasa, va baixar al pou, va veure els tres dracs i d’una espasada els va tallar el cap als tres. Les princeses que estaven dormides es varen deixondir, i quan el van veure li van demanar per anar a casa seva. El fadrí els va prometre que les hi portaria. Va pensar, que si ell o alguna de les princeses s’agafa a la corda per pujar pou amunt, els envejosos dels seus germans de segur que deixarien anar la corda per fer-los caure al fons del pou, i ell que sí que hi va lligar un dels dracs que pesava més que un ase mort. Els seus germans des de dalt, estira que estiraràs, estira que estiraràs i quan els va semblar que ja devia ésser a meitat del pou deixen anar la corda, i xap!, el drac va caure abaix i tot es va esclafar mentre el germà gran el germà mitjà quedaren tots contents i satisfets pensant-se que havien mort el seu germà petit.

El germà petit va veure que havia fet bé de creure les paraules de l’homenet i que era veritat que els seus germans el volien trair, i va preguntar a les princeses com ho podrien fer per tornar a veure l’homenet petit com una ballaruga; les princeses li van dir que agafés l’espasa, que amb la punxa fes tres creus a terra i l’homenet de seguida es presentaria. Així mateix va ésser, quan el fadrí el va tenir al seu davant li digué que el portés a casa del rei amb les tres prrinceses. L’homenet va fer un xiulet, de seguida pou avall va baixar una águila, gran, més gran que una plaça i l’homenet li va parlar així:

Porta aquest fadrí i aquestes tres doncelles a casa del senyor rei.

Els quatre van enfilar-se damunt de l’esquena de l’àguila, que zas!, d’una volada els va portar casa del rei que va restar molt content i satisfet de poder veure les seves filles i mentre elles i el seu salvador li explicaven com havia anat, es van presentar els germans d’ell per explicar al senyor rei mil mentides, fent veure que ells haurien pogut trobar les seves filles si el seu germà no els hagués enganyat i no els hagués traït. Quan el rei ho va sentir els volia fer penjar, però el seu germà i les seves filles li van demanar que no ho fes, i el germà petit per desmotrar-los que tenia més bon cor que no pas ells, va demanar al rei que casés els seus fermans amb dues de les princeses i així ho van fer i van fer tres casaments en un dia; unes bodes com mai no se n’han vist d’altres iguals, que se’n va parlar per tot el món i encara se’n parla com jo mateix en parlo i us ho explico. I les doncelles d’aleshores endavant foren respectuoses amb tothom.


I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 20 ago. 2009, 10:19

La Pell de Cocodril...

En alguns llogarets de Namíbia expliquen que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fos d'or. Diuen que es passava tot el dia sota l'aigua, en les aigües enfangades i que només sortia d'elles a la nit, i que la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa. Tots els altres animals anaven a aquelles hores a beure aigua i es quedaven admirats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.

El cocodril, orgullós de l'admiració que causava la seva pell, va començar a sortir de l'aigua de dia per presumir-ne. Llavors, la resta d'animals, no només anaven a la nit a beure aigua, si no que també s'apropaven quan brillava el sol per a contemplar la pell daurada del cocodril.
Però va succeir que el sol brillant, poc a poc va anar dessecant la pell del cocodril, coberta d'una capa lluent de fang, i cada dia s'anava enlletgint. Al veure aquest canvi a la seva pell, els altres animals anaven perdent la seva admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d'escames grans i dures de color marró. Finalment, davant d'aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i contemplar l'antiga i bonica pell daurada del cocodril.
El cocodril, abans tant orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i de l'humiliació i, des d'aleshores, quan s'apropen altres es submergeix ràpidament a l'aigua, amb només els seus ulls i les seves narius sobre la superfície de l'aigua.
Conte tradicional africà


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 21 ago. 2009, 18:05

Rapunzel...

Hi havia una vegada un home i una dona que vivien sols i desconsolats per no tenir fills, fins que, per fi, la dona va quedar embarassada. La casa en que vivien tenia a la paret del darrera una finestreta que donava a un magnífic jardí, en el que creixien magnífiques flors i plantes, pero estava rodejat d'un mur alt i ningú gosava entrar en ell, ja que pertenyia a una bruixa poderosa i temuda en tot el món.

Un dia la dona va abocar-se a aquella finestra a contemplar el jardí, i va veure un hortet plantat de magnífics enciams, tant frescos i verds , que van despertar en ella un violent capritx de menjar-los.

El desig va anar augmentat cada dia que pasava, i com que la dona el creia irrealitzable, anava perdent el color i la gana, de forma visible. Veient-la tant desmillorada, el seu marit li preguntà tot espantat:

- Que tens?

- Ai! - va exclamar ella- moriré si no puc menjar els enciams del jardí que hi ha darrera la nostra casa.

L'home, que estimava molt a la seva muller, va pensar : <<Abans de deixar-la morir, aconseguiré els enciams, costi el que costi>>. I, a la nit, va saltar el mur del jardí de la bruixa, va arrancar precipitadament un munt de enciams i els va portar a la seva dona. Ella es va preparar de seguida una amanida i se la va menjar molt a gust, tant li agradaren que, al dia següent les seves ganes eres tres vegades mès intenses.

Si volia disfrutar de pau, el marit hauria de saltar novament al jardí.I així ho va fer, al vespre. Però amb prou feines havia posat els peus al terra, va tenir un terrible sobresalt, doncs va veure aparèixer davant seu la bruixa.

- Com t'atreveixes - va dir-li ella amb la mirada plena d'ira- a entrar com un lladre en el meu jardí i robarme els enciams? Ho pagaràs molt car!.

- Ai! -va respondre l'home-, tingueu comassió de mi. Si ho he fet, ha estat per una gran necessitat: la meva esposa va veure desde la finestra els vostres enciams i va sentir un desig tant gran de menjar-se-les que si no les tingues es moriria.

La maga es va estovar i li va dir:

- Si es com dius, et deixaré agafar tants enciams com vulguis, amb una sola condició: tens que donar-me el fill que us neixi. Estarà bé i el cuidaré com una mare.

Tant apurat estava l'home que va aceptar a tot i , quan el fill nasqué, que era una nena, es va presentar a la bruixa i, desprès de posarli el nom de Rapunzel, se l'endugué.

Separador

Rapunzel era la nena mès bonica que haguès vist mai el sol. Quan va cumplir els dotze anys, la maga la va tancar en una torre que s'alçava en mig d'un bosc i que no tenia ni portes ni escales, únicament en el punt mès alt hi havia una diminuta finestra. Quan la bruixa volia entrar, es posava de peu i cridava:

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

Rapunzel tenia un cabell magnífic i llarguíssim, fi com fills d'or. Quan escoltava la veu de la bruixa es deixava anar les trenes, les enrotllava al voltant un ganxo de la finestra i les deixava penjant: i com que tenien vint vares de longitud, la bruixa trepava per elles.

Al cap d'uns quants anys, succeí que el fill del Rei, trovant-se pel bosc, va passar pel costat de la torra i va sentir un cant tant melodiós, que va haver de parar-se a escoltar-lo. Era Rapunzel, que distreia la seva soledad llançant a l'aire la seva dolça veu. El príncep va voler pujar fins a ella i buscà la porta de la torre, però, no trovant-ne cap, se'n va tornar cap a palau. No obstant, aquell cant l'havia captivat de tal forma, que tots els dies anava al bosc a escoltar-lo. Estant una vegada ocult darrera d'un arbre, va veure que s'apropava la bruixa, i va sentir que cridava, dirigint-se a la part de dalt :

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

Rapunzel va deixar anar les seves trenes i la burixa es va enfilar a l'alt de la torre.

- Si aquesta és l'escala per a pujar fins allà -es va dir el príncep- ,jo també provaré fortuna. I a l'endemà, quan ja començava a enfosquir, es va dirigir al peu de la torre i va dir:

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

Al moment va caure la trena i el príncep va pujar.

En el primer moment, Rapunzel es va espantar molt al veure un home, ja que mai els seus ulls n'havien vist cap. Però el príncep li dirigí la paraula amb gran afabilitat i li va explicar que el seu cant havia impresionat de tal manera al seu cor, que ja no havia disfrutat d'un moment de pau fins que va trovar la manera de pujar a veure-la. Al sentir-lo, Rapunzel va perdre la por, i quan ell li va preguntar si el volia per espòs. Veient la noia que era jove i ben plantat, va pensar, <<M'estimarà mès que la vella>>, i li responguè, posant una mà en la seva:

- Sí; molt desitjo anar-me'n amb tú; però no sé com baixar d'aquí. Cada vegada que vinguis, porta una troca de seda; amb elles trenaré una escala i, quan estigui acabada, baixaré i tu em portaràs en el teu caball.

Convingueren que fins aleshores el príncep acudiria totes les nits, ja que de dia anava la vella. La bruixa no sospitava res, fins que un dia Rapunzel li va preguntar:

- Dieu-me, tieta Gother, Com es que em costa molt mès pujar-vos a vos que al príncep, que està adalt en un moment?

- Ah malvada! - va exclamar la bruixa - Què és el que sento? Vaig pensar que t'havia aïllat de tot el món, però m'has enganyat!.

I furiosa, va agafar les boniques trenes de Rapunzel, els va donar unes voltes al voltant de la seva mà esquerra i, empuntxant amb unes tisores amb la dreta, zis zas, en un obrir i tancar d'ulls les va tallar, i va tirar per terra l'esplèndida cabellera. I va ser tan despiadada, que va conduir a la pobre Rapunzel cap a un lloc desert, condemnant-la a una vida de desolació i misèria. El mateix dia que s'havia endut a la noia, la bruixa va lligar les trenes tallades al ganxo de la finestra i, quan es va presentar el príncep i va dir:

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

la bruixa la va deixar anar , i per ella va pujar el fill del Rei.Però en comptes de trovar a la seva adorada Rapunzel, va trovar-se cara a cara amb la bruixa, que el mirava amb ulls malignes i perversos:

- Ajà! - va exclamar en to de burla-, volies endur-te a la nena bonica; pero l'ocellet ja no està al niu ni tornarà a cantar.El gat l'ha caçat, i a tú també et treurà els ulls. Rapunzel està perduda per a tu, mai mès la tornaràs a veure-la.

El príncep, fora de sí de dolor i desesperació, es va tirar des del capdamunt de la torre, va salvar la vida, però les espines sobre les que va anar a caure se li van clavar als ulls i l'infeliç va haver de vagar errant pel bosc, cec, alimentant-se d'arrels i baies i plorant sense parar la pèrdua de la seva estimada dona. I així caminà sense rumb per espai de bastants anys, míserable i trist, fins que, al final, va arribar al desert en que vivia Rapunzel amb els seus dos fills bessona, un nen i una nena, al que havia donat a llum. Sentí el príncep una veu que li semblà coneguda i, al apropar-se,Repunzel el va reconèixer i se li va llançar al coll plorant.

Dues de les seves llàgrimes li humitejaren els ulls, i en el mateix moment que se li aclararen, va tornar a veure com abans. La va portar al seu regne, on fou rebut amb gran alegria, i visqueren molta anys contents i feliços.


I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 22 ago. 2009, 20:22

El Núvol...

Un un calorós matí d'estiu, damunt la mar s'alçà un petit núvol blanc, que va posar-se a flotar, lleuger i alegre, en el cel blau.

A baix, lluny, sota d'ell, s'estenia la terra bruna, endurida i clivellada per la sequera.
El núvol contemplava els treballadors inclinats penosament damunt dels camps recremats, en tant ell, sense capteniments, es gronxava venturós al grat de l'oreig. I, compadit, el núvol exclamava:

- Oh! Com voldria ajudar a aquella pobra gent! .. Si jo pogués fer-los la tasca menys dura ... fer reviure les fonts i córrer l'aigua en les rieres! Pobrets, tenen set i tenen fam, i ja no els resten forces per a treballar!

El dia creixia, i el núvol s'anava fent més gros. A la vegada, sentia cada cop més intens el desig d'ajudar els dissortats habitants d'aquelles contrades, on la calor es feia més feixuga i l'aire més dens. Els ol llençava foc amb sos raigs, i molta gent queia estesa a terra, sense valor ni coratge. Passats uns moments, es tornaven a aixecar per reprendre la tasca, car tots eren molt pobres i necessitaven el guany de cada dia per poder viure.

Sovint, alçaven la testa, enviant llurs esguards desesperats al gran núvol blanc, espès i flonjo, tot pompós entre ses glasses mareperlades; i semblaven implorar-lo, demanant-li ajut.

I tan trists eren els esguards d'aquella pobra gent, tanta eloqüència muda hi havia en posar-se en el núvol, que aquest, apiadat, començar a davallar lentament ver la terra.

De sobte s'aturà. Acabava de recordar que, un dia, tot just nat damunt les ones, havia sentit explicar que els núvols quan baixaven massa aprop de terra, es desfeien en pluja i morien.

Tingué por; i en lloc de seguir la davallada tan ansiosament esperada pels pobres camperols, el núvol va deixar-se anar per aquí i allà, reflexionant... i esguardant la terra, ple de dubtes.

Moments després, ses entranyes vibraren com d'una alenada de triomf:

- Homes de la terra assedegada, jo us ajudaré, a costa de la meva vida.

Aquesta resolució el féu meravellosament gran, fort i poderós. I talment com missatger de benedicció, planava majestuós damunt dels camps esberlats i de les boscúries sense fullatges,ressecades. Anava tornant-se immens, espès, obscur, i en l'ardent xafogor que d'ell eixia, homes i animals se sentien posseïts de terror. Els arbres es doblegaven sota d'ell i les flors cloïen llurs corol·les. No obstant, totes les criatures de la terra comprenien que en son sí es tancava llur salvació.

- Ja vinc! Ja vinc! - exclamava el núvol-. Rebeu-me, car vaig a donar-vos la meva vida per salvar les vostres.

Un llamp esfereïdor eixí del sí del núvol.

El tro commogué cels i terres, a la vegada que un amor immens omplia el cor del núvol.

Lentament, pausadament, baixà vers la terra damunt la qual es desfeu en torrentades benefactores. Aquella pluja generosa, era la mort del núvol, mes fou també la seva glòria.

Damunt del país que agonitzava, corregué com una alenada de vida i, un cop amansida la tempesta, al cel brillà regi, amb puríssims colors, l'Arc de Sant Martí, darrer adéu d'un amor prou gran i prou profund per sacrificar-se ell mateix.

Desaparegué finalment, l'Arc beneït, en tant sota la celístia, la terra i els seus fills renaixien, guardant en llur cor la memòria santa del núvol generós.

I esdevingué que, segons les lleis admirables de la Naturalesa, el bon núvol tingué la seva renaixença, car les gotes de pluja, penetrant terra endins, anaren a inflar les fonts i per mitjà dels rierols, dels petits i dels grans rius, tornaren a la mar, d'on havia nascut el núvol.


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 23 ago. 2009, 14:05

Narcís....

Fa molt i molt de temps, a l'antiga Grècia, hi vivia un noi jove, molt seductor, molt bonic. Es deia Narcís.

Moltes noies estaven bojament enamorades d'ell, però ell les refusava totes, ni tan sols la deessa Eco va poder conquerir el seu cor.
Un dia, mentre passejava pel camp, es va apropar a un rierol, i a l'acostar-s'hi per beure, va contemplar una imatge que el va deixar atònit. Sobre l'aigua es mostrava la imatge d'un noi de bellesa inigualable, perfecte. Trobà meravellosa la bellesa d'aquell rostre.

Va intentar parlar-hi, però sobre l'aigua només veia com aquell rostre obria també la boca, però sense dir-li res. Narcís allargava el braç, i aquell noi també allargava el braç cap a ell, però quan semblava que l'anava a tocar i introduïa el braç a l'aigua, la imatge es feia fonedissa i s'esvaïa.

Cada dia era igual, sempre succeïa el mateix. Ni tan sols escoltava la veu d'Eco, que intentava dir-li com n'estava enamorada d'ell, i d'advertir-lo de què allò que veia a l'aigua era, en realitat, el seu reflex. Però de la veu d'Eco només en podien sortir les mateixes paraules amb que Narcís la rebutjava una i una altra vegada, doncs, si bé ho sabeu, això és l'Eco.

Un dia, Narcís, embogit per aquella bellesa fluvial, es tirà al riu pensant que era la única forma que podria arribar-hi. Ja sota l'aigua, buscà aquell reflex, i de tant obsessionat com n'estava, acabà ofegat.

I en aquell lloc, on Narcís passà tantes hores contemplant el seu reflex i, on finalment hi va acabar perdent la vida, hi nasqueren unes flors molt belles, les flors del Narcís.


I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... aquest conte ja s'ha fós!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 24 ago. 2009, 14:57

La Ventafocs....

Hi havia una vegada una jove molt bella que no tenia pares, sinó madrastra, una viuda impertinent amb dues filles cada qual més lletja. Era ella la que feia els treballs més durs de la casa, i com els seus vestits estaven sempre tant tacats de cendra, tots l'anomenaven la Ventafocs.

Un dia el Rei d'aquell país va anunciar que anava a fer una gran festa a la que invitava a totes les joves solteres del reialme.

-Tu ventafocs, no hi aniràs - va dir la madrastra - Et quedaràs en casa fregant el terra i preparant el sopar per a quan tornem.

Va arribar el dia del ball i Ventafocs, trista, va veure partir a les seves germanes cap al Palau Reial. Quan es va trobar sola a la cuina no va poder reprimir els seus plors.

- Per que seré tant desgraciada? - va exclamar- De sobte, va aparèixer la seva Fada Madrina.

- No et preocupis - va exclamar la Fada- Tu també podràs anar al ball, però amb una condició, que quan el rellotge de Palau toqui les dotze campanades, hauràs de tornar sens falta.

I tocant-la amb la seva vareta màgica, va transformar el vestit ple de cendra en un meravellós vestit de festa. Un altre toc i va convertir una carbassa en la carrossa més magnifica de tot el reialme, i amb un últim toc, 3 ratolins van quedar convertits en els dos cavalls més bonics del regne i el xofer.

L'arribada de Ventafocs al Palau va causar admiració. A l'entrar a la sala de ball, el Rei va quedar tant pres de la seva bellesa que ballà amb ella tota la nit. Les seves germanastres no la van reconèixer i es preguntaven qui seria aquella jove.

Enmig de tanta felicitat, Ventafocs va sentir al rellotge de palau tocar les dotze.

- Oh Déu meu! Haig d'anar-me'n! - va exclamar -

- Com una exhalació va travessar els saló i va baixar l'escalinata perdent en la seva fugida una sabata, que el Rei recollí enamorat.

Per trobar la bella jove, el Rei va idear un pla. Es casaria amb aquella que pogués calçar-se la sabata. Va enviar els seus heralds a recórrer tot el Regne. Les donzelles de la provaven en va, doncs no n'hi havia una a qui li anés bé la sabata.

Al final van arribar a casa de la Ventafocs, i clar està que les seves germanes no varen poder posar-se la sabata, però quan se'l va posar la Ventafocs, van veure amb gran sorpresa que li anava perfecte.

I així fou com el Príncep es casà amb la jove i visqueren molt feliços.


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 25 ago. 2009, 21:29

Nunkui, La Creadora de Plantes

Fa molts anys, quan els shuares tot just començaven a poblar les terres orientals de l'Equador, la selva encara no existia. En lloc seu hi havia una planúria tacada només per unes quantes herbes. Una d'aquestes era l'unkuch, l'únic aliment dels shuares.

Gràcies a l'unkuch, els shuares van poder aguantar durant molt de temps la sorra àrida i el calor sufocant del sol equatorial. Desafortunadament, un dia l'herba va desaparèixer i els shuares van començar a desaparèixer lentament.
Alguns, recordant altres desgràcies, van donar la culpa a Iwia i a Iwianchi, éssers diabòlics que nuaven la terra menjant-se tot el que existia; però d'altres van continuar esforçant-se per trobar tant preciat aliment. Entre aquests hi havia una dona: Nuse. Ella, vençent els seus temors, va buscar l'unkuch entre els llocs més amagats i tenebrosos, però tot va ser en va. Sense desanimar-se, va tornar on eren els seus fills i, contagiant-los el valor, va reempendre amb ells la cerca.
Seguint el curs del riu, van caminar molts dies; però a mesura que passava el temps, el calor sufocant d'aquestes terres va acabar per aixafar-los. Així, un a un, els viatgers van quedar estesos a terra.
Inesperadament, sobre la transparència del riu van aparèixer petites rodanxes d'un aliment que fins aleshores desconeixien: la yuca. Nuse es va abalançar cap el riu i les va agafar. Amb prou feines va provar aquest menjar saborós i dolç, que va sentir com els seus ànims renaixien misteriosament i al moment va córrer a socórrer els seus fills. De sobre, va percebre que algú l'observava des del vent. Inquieta, va enfonsar la seva mirada per tot arreu, però només va veure la soledat del desert, però de sobte, d'entre aquelles ràtzies que xiulaven a la llunyania, va despenjar-se una dona de bellesa sense igual.
Nuse va retrocedir espantada, però al descobrir la dolçor del rostre d'aquella dona, li va preguntar:
- Qui és vostè, senyora?
- Em dic Nunkui, la reina sobirana de la vegetació. Sé que el teu poble viu en una terra nua i trista, on amb prou feines creix l'unkuch, però ...
- L'unkuch ja no existeix! Era el nostre aliment i ha desaparegut. Si us plau, senyora, sap on puc trobar-ne? Sense ell, tots els del meu poble moriran!
- Res els succeirà, Nuse.Has demostrat la teva valentia i per aquest motiu et donaré, no només l'unkuch, si no tota classe d'aliments.
- En segons, davant dels ulls sorpresos de Nuse, van aparèixer hortes i camps plens de ramatges olorossos.
Nuse va quedar extasiada com mai, doncs no havia vist res semblant: El paisatge era majestuós i la música que cantava la vegetació li havia robat el cor.
Nunkui va continuar:
- I per al teu poble, que avui lluita contra la mort, t'obsequiaré amb una nena prodigiosa que té la virtut de crear l'unkuch i la yuca que has menjat, i el plàtan i ...
- Gràcies Nunkui! Moltes gràcies!
Nunkui va desaparèixer i en lloc seu va aparèixer la nena promesa.
Nuse va quedar enlluernada pel que havia vist, i encara no deixava d'estar sopresa quan la nena la guiava entre el bosc espès. Es va arribar a sentir tant a gust en aquell lloc, que va desitjar romandre allà per sempre. Però el record del seu poble la va entristir. Llavors, la petita, la filla de Nunkui – com desprès la van anomenar – li va anunciar que allà també, al territori dels Shuares, la vegetació creixeria majestuosa. Llavors, animada, Nuse va reanimar els seus fills i va tornar al poble.
Quan van arribar, les plantes es van elevar als horts i van cobrir el terra d'esperançes.


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 26 ago. 2009, 12:51

Pere i el Llop...

Hi havia una vegada un petit pastor que es passava molt de temps cuidant de les seves ovelles i, com que a vegades s'avorria veient-les pasturar, molts cops s'empescava coses per a divertir-se.

Un dia, va decidir que seria una bona pensada divertir-se a costa de la gent del poble que hi havia per allà a la vora. S'hi va acostar i va començar a cridar:

-Socors! el llop! que ve el llop!

Els vilatans, van agafar el que tenien a mà i corrents van anar a ajudar el pobre pastor que demanava auxili, però quan van arribar allà, es van adonar que tot havia estat un broma pesada del pastor. I es van enfadar, i molt!

Quan ja els vilatans se n'anaven, al pastor li va fer tanta gràcia la broma que va pensar en repetir-la. I quan els vilatans ja eren prou lluny, va tornar a cridar

- Socors! el llop! que ve el llop!

Els vilatans, en tornar-lo a sentir, van començar a córrer un altre cop cap on era el noi per auxiliar-lo, pensant que, aquest cop si, s'havia presentat el llop i realment necessitava de la seva ajuda.

Però en arribar on era el pastor, van veure'l per terra, rient de veure als vilatans còrrer armats amb el que van trobar. Els vilatans, aquest cop es van enfadar encara més. I se'n van anar.

L'endemà, el pastor va tornar a pasturar amb les ovelles al mateix camp. Encara reia quan recordava còrrer als vilatans. Però no va comptar amb que aquell dia si que va veure acostar-se el llop. La por li va enviar el cos. En veure que s'acostava cada cop més, va començar a cridar

- Socors! el llop! que ve el llop! que se'm menjarà totes les ovelles! Auxili!

Però els vilatans, escarmentats del que havia passat el dia anterior, no en van fer cas.

El pastor va veure com el llop ja estava apunt de llançar-se sobre les seves ovelles, i cridava cada cop més desesperat! -Socors! El llop! el llop! - però els vilatans en van continuar sense fer cas.

I va ser així com va veure, impotent, com el llop es llançava sobre les seves ovelles, ferint-ne unes quantes i enduent-se'n una per menjar.


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 27 ago. 2009, 14:40

El Rei Orelles d'Ase...

Un dia, un missatger va trucar a la porta d'una casa d'una pobra vídua.

"El teu fill ha de venir a trobar el rei demà al matí.El Rei té una feina especial per a ell" va dir.

La pobra dona estava molt amoïnada. El seu fill era perruquer i un cop l'any el Rei manava a un perruquer tallar-li els cabells. El que era estrany era que cap perruquer tornava a casa després de la visita al Rei.

Ningú sabia que el rei tenia un terrible secret. Tal com sentiu! tenia unes orelles estranyes que havia d'amagar, i per fer-ho es tallava el cabell d'una forma molt especial. De fet, les seves orelles eren iguals a les d'un ase. Tots els perruquers que havien tallat el cabell del Rei havien estat executats immediatament, de tal forma que cap pogués revelar aquest terrible secret.

La dona s'ho va manegar per anar a veure el Rei. "El meu fill és tot el que tinc en aquest món", va suplicar la dona. "Siusplau, no el matis, si el matessis ningú podria cuidar de mi".

El Rei va sentir compassió per la vella i va meditar durant una bona estona. "Estaré d'acord a perdonar-li la vida, sota una condició" - va respondre - "El teu fill ha de prometre que mai dirà a cap persona viva sobre res del que vegi mentre sigui al castell."

L'endemà el fill va arribar per tallar els cabells del Rei. Imagineu-vos la seva sorpresa quan va veure les orelles del Rei! Però com que era un noi força espavilat, va comprendre ràpidament que la seva vida dependria de guardar aquest secret, així que no va dir res.

A mesura que el temps passava, la seva mare va notar que el seu fill no estava bé. No podia ni menjar ni dormir. Semblava que hi havia alguna cosa que el pertorbés, però cada vegada que li preguntava ell evitava respondre.

Va decidir enviar-lo a un druida. "Jo no puc ajudar-lo", va dir-li. "Ell és posseïdor d'un terrible secret. I ha promès no dir-lo a cap persona viva, però fins que no ho expliqui no millorarà".

El savi druida va estar pensant una bona estona. "Tinc la sol·lució al problema. Ha d'anar al bosc i trobar el salze alt que creix al costat del rierol. Si xiuxiueja el secret a les fulles, la promesa romandrà sense trencar, ja que no ho haurà dit a cap persona viva".

El noi va fer el que li havia dit i a l'instant va sentir-se com si li haguessin tret un terrible pes de sobre l'esquena.

Però aquest no és el final de l'història. Uns quants dies més tard, el músic de la cort del Rei va anar a talar un arbre per obtenir fusta per a fer una nova arpa. Aquella nit, quan va començar a tocar per al Rei i els altres caps, una estranya melodia sortia de l'arpa.

"El Rei, el Rei té orelles d'ase, té orelles d'ase" - sonava.

El secret ara era revelat. Al principi el Rei estava terroritzat, però quan va veure que ningú s'espantava, ni se'n reia d'ell, va saber que mai més s'hauria d'amagar les seves orelles d'ase.


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!

plana
Barretina
Barretina
Entrades: 903
Membre des de: 22 oct. 2002, 23:15

EntradaAutor: plana » 28 ago. 2009, 12:10

La Rata i l'Ermità....

En una terra es va esdevenir que un milà portava una rata, i un ermità va pregar a Déu que aquella rata caigués a la seva falda.

Per les oracions del sant home, Déu va fer caura aquella rata a la falda de l'ermità, el qual va pregar a Déu que en fes una bella donzella.
Déu va oïr els precs de l'ermità, i va fer de la rata una donzella.
- Bella filla, va dir l'ermità; vós voleu el sol per marit?
- Senyor, no, va dir ella; perquè al sol li prenen els núvols la claredat.
I l'ermità li va demanar si volia per marit a la lluna, i ella va dir que la lluna no tenia la claror per si mateixa, sinó la tenia pel sol.
- Bella filla, va dir l'ermità; voleu vós per marit el núvol?
Va respondre que no, perquè el vent menava els núvols allà on volia.
La donzella no va voler el vent per marti, perquè les muntanyes li impedien el moviment; ni va voler les muntanyes, perquè els rats la les foradaven.
A la fi la donzella va pregar a l'ermità que pregués a Déu que la tornés rata, així com era abans, i que li donés per marit un bell rat.


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat..... aquest conte s'acabat!!!


Torna a “Varietats”

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 36 visitants

cron